Transeünt (II)

2019-06-12

Dimecres, 12 de juny de 2019

Hi ha gent que crida. No parlen, criden. De manera que quan han de pujar el volum per fer destacar d'alguna manera allò que estan dient per sobre dels altres o de l'aldarull quotidià, foten uns brams que els sent tothom. Des del balcó del meu pis, que dóna al carrer principal, sento crits sovint. Les gavines sempre criden. Igual són descendents de les gavines.

Al poble hi ha la Sra. Àngels, en realitat no sé com es diu, és inventat. La primera vegada que vaig topar amb ella em vaig emportar un ensurt considerable, ja que pujava per un carrer amb els nens i l'Àngels és una dona que crida als nens i, suposo, a les nenes. Estava asseguda en un d'aquests bancs pensats perquè la gent que va carregada descansi, bancs que et deixen mirant a una paret. Feia alguna cosa amb les mans i es movia compulsivament cap enrere i endavant, en un moviment característic de persones que pateixen determinades malalties mentals. No vaig pensar que, just passar nosaltres tres, comencés a insultar i dir en veu molt alta improperis contra la infància. Imagino una infància duríssima per a ella, qui sap si motiu de la seva posterior malaltia. Vesteix, també, d'aquesta manera extravagant que vesteixen algunes persones amb trastorns mentals, com si no sabessin combinar res, com si no sabessin en quina estació estan. Ho sento per ella, quan la veig i vaig amb els meus fills canvio de vorera. L'altre dia la Sra. Àngels cridava tan fort que la vaig sentir des del balcó del pis que dóna a l'altra banda del poble.

Altres persones, com deia, criden i ja està en lloc de parlar. Potser van créixer en un lloc molt sorollós, al costat de vies de tren o d'aeroports, però el més probable és que hagin viscut en una casa en la qual tots es cridaven. La immensa majoria de vegades els crits van acompanyats d'un vocabulari amb moltes paraulotes (dir això em fa sentir infantil) i per una manera de relacionar-se amb l'altre que frega la falta de respecte constant. Mai he entès a qui aconsegueix mantenir relacions així, menyspreant, insultant. Si tu passes a prop i els mires, ells o elles et tornen la mirada com preguntant-te "i tu, què mires?". La resposta és senzilla: ets tu qui està muntant l'espectacle, i els espectacles es fan perquè algú els miri. Diuen de mi que parlo fluix, que a vegades costa sentir-me. Potser és per això que no suporto els crits o potser és perquè no suporto els crits que parlo fluix.

Vas passejant pel carrer i veus i sents a una parella que es crida, o a una rotllana de persones en que dues dones o dos homes criden o es criden l'una a l'altra. Estàs en un bar de la plaça i et costa entendre el que et diu qui tens davant perquè a la taula del costat la gent crida. Diumenge, un nen anava amb un megàfon de joguina per la plaça, passejant-se per les taules d'una terrassa, un megàfon d'aquells que toca himnes d'equips de futbol i que també serveix per ampliar la veu. El nen anava tan tranquil, molestant tothom (no només a mi), les altres taules el miràvem a ell i la seva mare no entenent com el deixa anar amb això. Sempre que veig coses semblants, em pregunto en quin moment aquestes mares i aquests pares començaran a posar límits, si és que els posaran algun dia. Potser, aquestes persones que en lloc de parlar, criden, ho fan ja que de petites si cridaven els feien cas i aconseguien el que volien muntant un bon rebequeria. Quan els meus fills s'enfadaven per alguna cosa i es posaven a cridar, sempre els deia que no calia que se n'assabentés tothom, que això era una cosa entre ells i jo. Ja no criden. Ni peguen. Tampoc entenc els pares i mares que justifiquen que els seus fills o filles es donin d'hòsties amb aquell argument idiota de "ha d'aprendre a defensar-se". És clar que sí, però hi ha diferents formes de defensar-se i, com deia Asimov: "la violència és l'últim recurs de l'incompetent". M'he desviat una mica, però ho diré fluixet, que no sóc descendent de les gavines i a prop del mar n'hi ha moltes, sempre cridant.