Tres tristos tigres (Àgata)

2006-02-12

Àgata

Caminant pels carrers nevats i foscos, amb les mans a les butxaques i el coll de la americana alçat (a la qual li convenia una visita a la bugaderia) protegit per una jaqueta d'hivern, en Dedé pensava si no havia estat un error respondre que sí tant ràpidament a la proposta de l'Àgata. Allò potser denotava desesperació i la posava en avantatge. La noia li havia donat una adreça on un grup de gent d'allò més esnob passaria la nit de cap d'any; afegí que tenia ganes de veure'l, que volia parlar-hi. Segurament, pensà tot creuant el Riu, s'hauria d'haver fet de pregar una mica. Ara ja era massa tard i feia massa fred per escarrassar-s'hi. De tant en tant, entre petjada i petjada sobre l'estora blanca, li apareixia de forma fugaç, quasi imperceptible, la imatge de la Sofia passant-s'ho bé, encara que dolguda per no ser-hi ell, que marxava com un traïdor a trobar l'Àgata. I es convencia que allò era el que deuria sentir i pensar la Sofia, envoltada d'elegants marxants d'art fregant la cinquantena, brillant per la seva joventut i bellesa entre copes.

La manera més fàcil que va trobar en Dedé per tornar a la fredor que creia que el salvava de caure en cap parany no desitjat, fou abocar-se, precisament, a la beguda. De tal manera que mitja hora abans del canvi d'any portava al damunt una quantitat d'alcohol suficient com per no parlar amb claredat i molt menys per pensar, no només amb claredat, sinó de cap manera. Va deambular a tombs entre convidats riallers de les seves suposades gràcies, que no ho eren, va intentar atemptar contra alguna jove sense èxit i va trencar un parell de copes, fins que després de les campanades, l'Àgata el va agafar pel braç i l'allità a una de les habitacions de convidats, no sense abans dedicar-li una carícia tendre a la cara sense afaitar i fer-li un petó al front. A les fosques, amb la música de fons i els sons de riures i vidres servits de xampany o vi, en Dedé es va concentrar en dormir abans que una llàgrima rebel escapés del control dels seus ulls color oliva.

Quan es llevà el dia 1 de gener, el cervell semblava voler sortir del crani despentinat. Va moure's amb dificultat pel passadís d'un pis immens, decorat massa ostentosament, amb combinacions ornamentals que ferien la poca sensibilitat que tenia de bon matí. De bon matí? Un rellotge de pèndol marcava més de la una del migdia. Estava tapat, feia molt de fred i la neu seguia impertorbable sobre els balcons i carrers de la Ciutat. En un sofà descobrí una parella dormint la mona, en una sala adjacent al saló hi trobà un noi ballant amb una copa a la mà, prop d'una noia que feia cara de trobar-se molt malament. Després arribà a una biblioteca, on l'holandès amic de l'Àgata dormia amb la boca oberta i la bufanda embolicada com si fes nit al carrer. Va entrar en un bany, va vomitar, es netejà i cercà la cuina. Allà una altra noia vestida com la nit anterior preparava cafè. N'acceptà una tassa i s'assegué a una de les cadires que donaven a un petit balcó.

- Saps on és l'Àgata? -preguntà a la noia després d'acabar-se el cafè.

- Qui?

En Dedé no va repetir la pregunta. La nit passada deuria haver-hi més de cinquanta persones a la festa, de manera que no l'estranyà que entre ells no es conegués tothom. Fumà una cigarreta d'un paquet que va trobar damunt una tauleta, observant el migdia ennuvolat i després d'assegurar-se que portava totes les seves coses a la americana, es va disposar a marxar. El panorama dins el pis, que feia només uns minuts deuria ser desolador, anava netejant-se de burilles i gots o copes brutes gràcies als primers voluntaris. Perdut en la seva ressaca, notà una mà que agafava la seva. L'Àgata el saludava amb un somriure d'ulls cansats, i li féu un petó a la galta. Van anar a menjar alguna en una de les poques tavernes que van trobar obertes. Havien deixat l'holandès dormint la mona al sofà de la casa. Durant la major part d'estona no van dir res, però ell notava els ulls de cànem clavats sobre la seva barba de dos dies, sobre el seu nas egipci i les celles negres; per alguna raó l'Àgata l'escrutava, intentava llegir-lo, com no havia fet mai fins aleshores, ni en els moments en que semblava que l'amor entre ells era recíproc, sense ser-ho veritablement. De fet cap dels dos quasi no va menjar gens.

- Et trobo a faltar, saps?

En Dedé va deixar de mastegar. S'eixugà els llavis tallats amb el tovalló i mirà la seva interlocutora mentre bevia aigua mineral. No sabia si estava preparat per començar l'any nou d'aquella manera. Era un dia com qualsevol altre, però ni en un dia així sabria dir si estava preparat.

- És curiós -continuà ella-, des que vaig demanar-te que marxessis he estat donant tombs com...

Va respirar fons, un tel de llàgrima es mostrava rere les llargues pestanyes. En Dedé seguia en silenci, amb l'esquena recolzada a la paret del local. Procurava mantenir la ment en blanc, desitjant que les seves neurones encara panxacontentes d'alcohol es relaxessin. Potser, si escoltava sense processar del tot, aquella conversa passaria de llarg.

- I l'altre dia me'n vaig adonar de perquè ha estat així -prosseguí amb veu trencada-. No puc evitar tenir la sensació que el que he fet ha estat cercar allò que tu ja em donaves.

- No vas voler-ho, aleshores.

Ella va treure el fre de les glàndules llagrimalls. En Dedé se sentia repulsiu per no mostrar el que volia, per no ser tant cabró com havia pensat que seria si aquella situació es donava, tants cops que l'havia imaginada, inclòs assajada sense escenificar. I per no tenir clar què havia de fer o dir, què s'esperava d'ell.

- Tens raó però... no és que no ho volgués, De. És que no sabia que allò era el que volia.

La cara de la Sofia es passejà uns instants en records pels ulls d'en Dedé. No anava acompanyada de sensacions, ni de sentiments, ni de sons. Després s'esvaí, com si una part de la seva memòria hagués bufat per fer-ne desaparèixer el rastre de vapor. L'Àgata plorava, silenciosament. Agafà un tovalló de paper i es sonà el nas. El maquillatge dels ulls s'anava deformant de mica en mica, res més lluny a les imatges de pel·lícules romàntiques en les quals ella segueix bella malgrat tot i ell es manté dur i implacable. En Dedé se sentia dèbil, es veia mariner a la deriva dubtant entre si aferrar-se a la corda que li llençaven des del vaixell, en el que ja sabia què hi trobaria, o intentar nedar fins la costa més propera, tot i la probabilitat d'ofegament. Fins ara havia cedit a tots els desitjos d'ella, quasi sense rèplica, com si fossin l'únic punt que el mantenia unit a uns records de fals idil·li; totes aquelles cessions es devien a que s'agafava a l'esperança que mentre ella encara fos allí no s'enfonsaria del tot. Ara que l'Àgata tornava realment, ara que hauria de cedir, que s'havia de limitar a fer que sí com totes les vegades anteriors, ara no ho feia.

- No dius res?

En Dedé aixafà la cigarreta que feia uns minuts havia encès contra el cendrer de metall.

- Necessito pensar -va respondre.

Mentre sortia de la taverna podia escoltar-la, encara que només fos en la seva imaginació, i la veia plorant. Al carrer, l'aiguaneu semblà haver esperat a que ell trepitgés el terra per començar a precipitar-se, molt dèbilment. Va caminar embotit dins la jaqueta, mirant el terra, fins la pensió. Allà el va rebre el senyor Garcia que li allargà un sobre de forma automàtica, sense mirar-lo en cap moment. Malgrat el fred ell suava, aquell home gras sempre suava. Obrí el sobre tot pujant les escales amb graons que grinyolaven, plens de forats.


"Apreciat senyor D. D.

Degut a l'èxit que sembla tenir el seu relat setmanal, ens plau comunicar-li el nostre interès a augmentar, per part de la revista El Poblador, el grau de vinculació. Li agrairíem que es posés en contacte amb nosaltres per tal de tractar aquest nou vincle, que inclouria la possibilitat d'editar un conte de cinc pàgines al suplement mensual.

Atentament..."

Una de freda i una de calenta. Va guardar la carta dins el sobre tot just davant la porta de la 207, d'on en sorgia una música rovellada de transistor envellit. Estigué temptat de picar, però finalment va fer mitja volta i entrà a la 206, on es tombà al llit i s'endormiscà durant uns vint o trenta minuts. El desvetllà un xiscle provinent de les escales. Només obrir la porta es trobà amb un espectacle grotesc: el cos de la senyora Torner queia de cintura cap amunt d'un dels esglaons que pujaven al tercer pis de la pensió. L'home escanyolit que netejava les escales estava tremolant contra la paret i el xiscle fou de la Sofia, vestida per marxar. El propietari aparegué pujant tan ràpid com va poder, les escales i en veure-ho començar a remugar i a proferir malediccions contra tot allò que es mogués.

Altres inquilins feren acte de presència. Veient que ningú es mostrava capaç de trucar la gendarmeria, en Dedé va baixar a buscar el telèfon.

Durant tot el que quedava de tarda, tant ell com la Sofia, l'escanyolit i d'altres inquilins que ja habitaven la fonda durant la desaparició de l'antiga hoste de la 207, restaren asseguts a les escales de la recepció, mentre en una habitació buida, un comissari que no podia ser més tòpic, interrogava pacientment a tothom.

- Com estàs? -preguntà en Dedé a la Sofia.

- Encara tremolo -respongué ella.

- Vull dir en general. Va tot bé?

Ella arronsà les espatlles i provà de fer aquella ganyota simpàtica que li servia per coquetejar, però li va sortir estrafolària, quasi grotesca doncs no era natural aquest cop.

- De fet -afegí ella-, només fa unes hores que ens hem vist, no?

S'havien acomiadat just abans de sopar el dia anterior i ara, primera tarda de l'any nou, ell li parlava com si fes mesos que no es veiessin. Aquella era la sensació que tenia. Van cridar-lo primer a ell per declarar i, tot just abans que de girar-se, proposà a la Sofia d'anar després a prendre alguna cosa. Ella va dibuixar un somriure melancòlic i va fer que no amb el cap.

Només li van fer preguntes monòtones, sense cap mena d'interrogant que a ell, simple aspirant a escriptor, li semblés realment vital pels fets. En Dedé a penes coneixia la senyorTorner, se la trobava algun cop al replà del segon pis, es saludaven i prou. Sabia que ella tenia algun amant, al que no havia vist mai la cara, i no havia sentit mai cap soroll sospitós més enllà dels cops que tornava o anava massa beguda i parlava sola. La dona havia deixat la pensió sense pagar, sense dir res i abandonant les seves pertinences.

Avisaven per ordre d'habitació, de manera que cinc minuts després, quan ell sortia, la Sofia entrava. Dubtant entre si esperar-la o no, va creure convenient deixar que fos ella qui decidís i es tancà a la seva cambra. Va treure la novel·la per acabar i en fullejà els últims folis. Poc a poc, a mesura que entrava la segona nit de l'any, es va anar endinsant dins la seva obra i aquesta l'absorbí, fins al punt que ja deuria ser ben entrada la mitjanit quan les llums del cotxe patrulla el van fer tornar a la realitat. Va veure per la finestra com entraven dins el cotxe, aparcat al solar en construcció, el petit i nerviós home de la neteja. Allò el va encuriosir i va aprofitar per baixar a cercar quelcom per menjar. A l'entrada, el senyor Garcia, el propietari, l'informà:

- El pobre desgraciat ha acabat confessant, pel que sembla el molt imbècil n'estava enamorat i gelós i refusat, va decidir clavar-li una ganivetada.

- Com s'ho deuria fer per amagar-la ell sol a les escales?

- Faig cara de detectiu, jo?

Amb aquella agradable resposta, l'home permanent ment suós va tancar-se dins el seu cau de la recepció. En Dedé havia arribat a pensar que podria intercanviar més de dues frases cordials amb ell, però s'equivocava. Va deambular pels carrers nevats i foscos fins entrar en un restaurant regentat per cubans que li serviren entre rialles una mena de carn amb suc. El restaurant estava, a excepció d'ell mateix, buit de clients i a part del cant apagat del cuiner el silenci era gèlid. No havia tingut temps de pensar més en l'Àgata, i fins i tot li dolgué que ara aparegués de nou a la seva ment cansada d'aquella nit. Va pagar i tornà a la 206, la pensió estava adormida després d'un capvespre intranquil.

Quan va tornar a agafar "Tres tristos tigres", en Dedé s'adonà complagut que pràcticament la podia donar per acabada. Semblava que, com més agitada tingués l'ànima, millor li sortia el do d'escriure. Tot allò que s'havia de retocar ho havia arreglat i sense quasi bé voler-ho, el capítol vigent havia anat derivant per ordre natural en l'últim, en la conclusió. Els tres tigres tristos de l'obra: filòsof, adolescent i un tercer personatge de caire tèrbol només nomenat, que simbolitza una al·lucinació del protagonista, el qual va emmalaltint amb el temps, li semblaven ja arrodonits i que transmetien allò que ell volia. Evidentment, pensà tot encenent una cigarreta davant la finestra amb les últimes pàgines entre les mans, no era cap obra mestra, ell no era un geni, però quasi havia acabat i ja en tenia prou.

Deurien ser quarts d'onze quan va sortir corrents de la 206 amb el cap posat a El Poblador, on volia anar per concertar una entrevista amb l'editor i augmentar així la seva participació i el seu sou. L'entrevista la feren en deu o quinze minuts, estaven entusiasmats amb que en Dedé portés el projecte del senyor Parnàs, que resultava ser algú dins el món no comercial de la literatura local. Van firmar un acord per un any de col·laboracions mensuals que s'afegien a les setmanals.

Satisfet, convençut que aquell 2 de gener seria un bon dia, tornà a El tigre blanc. Tot just posà un peu al corredor va ensopegar amb una maleta. La porta de la 207 era oberta. Hi entrà. La Sofia estava vestida de viatge i al seu costat el senyorGarcia comprovava que no faltés res a la cambra.

- Te'n vas?

- Me'n vaig -afirmà ella.

La seva mirada era trista, perduda en algun lloc molt llunyà. De sobte ell també es sentí a molta distància i una profunda sensació de melangia l'envaí.

- Em pensava que podríem parlar -va dir ell.

- Val més que no.

Malgrat la seva veu trencada, el to era ferm. En Dedé va saber que res la faria canviar d'opinió. Com va saber que marxava per culpa seva.

- Em sap greu -va dir.

- -ella va canviar després l'expressió, provant de somriure-. Però no tot pot anar com ens agradaria.

Tot allò que ell no havia vist fins la tarda de cap d'any, dos dies enrere, ho llegia de sobte en el seus ulls. Efectivament, el pacte s'havia vulnerat i ara en pagava les conseqüències. Ell, en canvi, que l'havia mantingut, hauria de sentir-se tranquil i serè? La Sofia li acaricià la cara amb el seu guant de persona sofisticada o que havia estat sofisticada temps enrere.

- Adéu, Dedé.

El senyor Garcia, en l'únic acte gentil que li havia vist mai en els mes de dos mesos que feia que vivia allí, va prendre la maleta i la baixà seguint la noia, que amb un vestit que la feia més bonica del que en Dedé l'havia vista mai, va desaparèixer escales avall. Ell va restar immòbil, com una estàtua, mirant el pom rovellat i el marc desgastat de fusta barata. A fora se sentia algun clàxon de cotxes atrapats en un embús. Lentament es va girar i sortí al carrer nevat. Els pneumàtics deixaven restes de neu bruta a les voreres. El taxi on deuria haver pujat la Sofia, en direcció desconeguda, es mesclava amb els cada cop més comuns automòbils. Amb la ment dispersa, sense tenir res pensat, va trobar-se ben aviat que els seus passos el portaven directe al pis de la Martina.


FI DELS TRES TRISTOS TIGRES