Tres tristos tigres (Sofia)

2006-02-12

Sofia

La sort el va somriure com si l'hagués escoltat. Un taxi va deturar-se davant del cafè i d'ell en va baixar la Sofia, encara més elegant que de costum, que va enfilar el carreró que conduïa a la pensió fent esses. A tota pressa, en Dedé pagà i recollí la llibreta en la que avui no havia escrit res. Va accelerar el pas i enganxà la noia just abans que entrés. Feia cara de no haver dormit gens. En veure'l, ella va somriure amb esforç i de sobte es va desplomar. A temps, en Dedé la sostingué i aconseguí passar-li un braç per sota les aixelles, va empènyer la porta de la pensió amb el peu i hi entrà. El senyor García no va fer cap esforç, només va arquejar les celles i mirà encuriosit. Un home més aviat ridícul, que treballava netejant les escales un cop per setmana va ajudar-lo i la portaren fins a l'habitació, on l'estiraren al llit. Aquell home quequejava al parlar i solia estar tens i nerviós, però resultà ser força amable dins els seu silenci. En Dedé agraí a l'home l'ajuda i es quedà a la 207 després de reanimar la Sofia. Anava beguda, de forma considerable, i eren amb prou feines les 10 del matí. Segurament arrossegava la borratxera des de la matinada. En veure'l, amb una pronunciació quasi inintel·ligible, li preguntà què hi feia allà i ell mentí, havien coincidit a l'entrada. Tot seguit, la noia s'adormí vestida. En Dedé donà una ullada a l'habitació, endreçada i molt més neta que la seva, també més gran i amb més llum. A l'armari uns quants vestits queien dels penjadors, tres barrets i dos parells de sabates. Dos dels calaixos tenien roba interior i l'altre era buit. Fumà una cigarreta mirant per la finestra i després s'assegué a l'única cadira de l'habitació, on va estar escrivint idees a la llibreta.

A quarts d'una va baixar a menjar alguna cosa al restaurant de la cantonada i abans de les dues tornava a ser a la 207, d'on s'havia emportat la clau. La Sofia acabava de llevar-se i es trobava llegint la llibreta pautada.

  • Per què ho has tatxat?
  • Perquè no m'agrada -va respondre ell deixant sobre l'escriptori un paquet d'alumini-. T'he portat menjar.
  • Com és que ets aquí?

En Dedé va somriure. Era la mateixa pregunta de feia unes hores, però sense la boca pastosa de qui ha begut massa. No va respondre, s'acostà a ella i rellegí l'últim paràgraf que havia escrit entre les ratlles en diagonal que l'anul·laven com a relat vàlid.

  • Podries dutxar-te i menjar una mica. Després veuràs les coses més clares.

La Sofia va fer un gest d'acceptació, agafà de l'armari el seu barnús groc pàl·lid i es tancà al bany. A l'instant de sentir-se el so de l'aigua, la noia va treure el cap per la porta:

  • He fet alguna escena lamentable? Una d'aquelles de les que val més oblidar-se'n?

En Dedé, gesticulant amb les mans, va donar a entendre que més o menys, i ella es va tancar de nou. Per la finestra del costat del llit es veien uns núvols discrets que amenaçaven amb dibuixar teranyines al cel de la ciutat. Va encendre l'última cigarreta del seu paquet de tabac ros americà i esperà pacientment veient com el fum es modelava amb l'entrada del sol de principis de tarda, que penetrava a la cambra amb un raig ample que moria sobre el terra gastat. Es va preguntar què hi feia allí, com si fos ella que ho volgués saber i la primera resposta que va venir-li al cap va ser que fugia. Necessitava una excusa per no tornar a caure amb l'Àgata. Cert que la Sofia era bonica, de fet molt, i que li despertava una atracció important, atracció que encara no sabia definir del tot, com la majoria de coses que li passaven.

En sortir de la dutxa, amb el cabell moll i la bata tapant el cos net, la noia tornava a semblar la que havia coincidit amb ell un parell de cops i no el simulacre de primera hora del matí.

  • Què vaig fer? -va voler saber.
  • Vas caure en rodó, a la porta principal.
  • I em vas pujar fins aquí?
  • Amb ajuda, però sí.

La Sofia va posar cara d'ensurt.

  • El senyor García em va tocar?
  • No, em va ajudar aquell esprimatxat que neteja l'escala.

Ella va fer cara de no saber de qui li parlaven. Va demanar a en Dedé que es girés i es va vestir rere seu, quan podia haver-ho fet al bany o haver-li dit que marxés de l'habitació. Després es va pentinar en silenci. Com si es coneguessin de feia temps, cap dels dos va fer gest que l'altre el molestés o que es preguntés perquè seguia allà. En acabat, la Sofia restà una estona dreta, mirant per la finestra on el sol ja no hi entrava directament.

  • Coneixes el Miau-miau?
  • És clar -respongué ell.
  • Avui hi ha un cantant del que m'han parlat força bé. Després podríem anar a sopar.

En Dedé estigué temptat de negar-s'hi, doncs aquell bar musical de la zona més de moda de la Ciutat era massa car per les seves butxaques.

- D'acord.

Van xerrar sobre escriure, sobre llegir i sobre cinema la resta de la tarda, fins que fou hora de marxar. Mentre el taxi els conduïa cap al centre de la Ciutat, en Dedé va imaginar que hi havia un bon nombre de possibilitats que visitar el Miau-miau fos la proposta que estava a punt de formular-li l'Àgata, de manera que no seria estrany que s'hi trobessin, suposant és clar que ella tingués algú amb qui anar-hi. El principal problema de l'Àgata era precisament aquell, era incapaç d'anar sola. Malgrat que es relacionava amb molta gent, a l'hora de cercar qui l'acompanyés als espectacles o exposicions a les que assistia, preferia esperar a fer el primer pas. Així que recorria sovint a ell com a consolació. Segurament, les expectatives que tenia eren més altes de les que podia assolir.

La Sofia li va agafar la mà, i allò el va distreure de tots els pensaments que, en el fons ho sabia, sempre corrien pel mateix circuit.

  • Gràcies -va dir la Sofia.
  • I això?
  • Per haver-me "recollit" aquest matí i no haver-te'n aprofitat.

Ell va prémer-li la mà, que ella tot seguit separà. Van arribar davant el local on una petita multitud es congregava esperant-ne l'obertura. Al mig de la cua, en Dedé li semblà distingir l'Àgata entre un grup de cares també conegudes. Però ells no van anar a la cua, sinó que la Sofia s'acostà decidida a qui custodiava la porta.

  • Hola Gerard, ell ve amb mi.

El tal Gerard va assentir i els va deixar passar. Sorprès, en Dedé va preguntar-li com ho havia fet, atès que el Miau-miau era un local elitista dins el món intel·lectual de la Ciutat i entrar-hi solia costar molt. La Sofia va aclucar-li l'ull i s'assentà en una taula rodona, tocant la paret del fons. Semblava molt pendent de qui entrava i amb la mirada escrutava el local en tots els seus racons. En Dedé anava, també, girant el cap en direcció a la porta per si entrava l'Àgata. Esperava que la Sofia no fos com ella i no desaparegués de sobte deixant-lo sol a la taula, amb cara de babau. En comptes d'això, la noia va començar a donar-li noms de tothom qui coneixia al local i rere cada nom anava una petita introducció. L'espectacle del Miau-miau era una barreja de música, humor i arts plàstiques força entretingut, i enmig de les rialles van anar bevent vi negre i després absenta fins al punt que, a l'hora de plegar, en Dedé havia oblidat que l'Àgata potser era pel local i tant ell com la seva acompanyant van sortir contents. Desistint d'agafar un taxi -ambdós estaven pelats- van caminar sota la nit freda i humida. Ella va explicar que fins feia uns mesos havia estat amant d'un dels més importants marxants d'art i programadors d'espectacles i fets culturals de la Ciutat, però que després de moltes promeses no complertes, va fer les maletes i s'havia traslladat a El tigre blanc, molt lluny de la vida ufanosa que hauria tingut si s'hagués mantingut com a "amiga especial" del marxant. Ara treballava al bar del Pont de l'Enllaç, precisament on havia conegut aquell home.

  • Per sort -va afegir-, ell s'ha oblidat de mi, però no les seves amistats, que ara també són les meves.

Ell no va parlar de l'Àgata. Només va donar la seva versió de futur escriptor o aspirant a futur escriptor. Quan van arribar a la pensió, ell va fer el gest de deixar-la a l'habitació per dormir, però ella s'hi va acostar, li feu un petó i van acabar fent l'amor a la 207. En llevar-se, en Dedé se sentia satisfet, la nit havia anat bé i mirant la Sofia s'adonava que la noia li agradava més del que pensava. Ben aviat, malgrat l'aparent benestar, el va cobrir un sentiment boirós, encara inclassificable, que el féu aixecar-se quan el sol només s'insinuava i, posant-se la roba interior, va sortir de l'habitació. La Sofia es despertà quan ell ja marxava.

  • No cal que te'n vagis.
  • He de treballar una mica -contestà ell dirigint-li un somriure.

Era mentida. Bé, era veritat, havia d'escriure, però sabia que no podria. En tancar-se a la seva 206, en Dedé s'assegué una estona al llit amb les mans tapant-li la cara i tot seguit s'encengué una cigarreta d'un paquet de ros francès robat de la taula del costat al Miau-miau. Volia desxifrar aquella sensació tan confosa, i saber que la Sofia seguia estirada al llit, nua, just uns metres més enllà, a una porta de distància, no l'ajudava. Es vestí del tot i sortí a buscar un cafè.

Durant quatre dies, en Dedé aconseguí evitar la Sofia. No sabia perquè ho feia, però sí que ho feia expressament. Tancava i obria en silenci la seva porta, tornava a hores diferents a com ho havia fet fins ara i ja no anava automàticament al Cafè Nacional, com s'havia acostumat a fer, sinó que cercava bars llunyans i foscos. En aquests bars va escriure el nou relat de ficció per El Poblador, que tractava sobre un poderós marxant d'art que s'obsessiona per una cambrera, i mentre ho feia es deia a ell mateix que la seva novel·la "Tres Tristos Tigres" seguia abandonada en un calaix i que sempre la deixava tot just després d'una nova aparició de l'Àgata.

A la quarta nit d'evitar-la, ella seguí amb la seva vida anterior, després que el primer i el segon dia havia intentat trobar-lo deixant-li notes per sota la porta. La sentia arribar tard, acompanyada d'homes més grans normalment i fent força escàndol amb les molles del llit. Ell ara ho llegia com una revenja. I encara que cada cop tenia més necessitat i ganes de tornar-la a veure, de parlar-hi, d'acariciar-la i besar-la, una mena de veu interior li demanava que no ho fes. Fins que després de quatre dies amagant-se va tornar a trucar a l'Àgata. Ho va fer ja de nit, i va parlar amb un to alegre que a en Dedé, malgrat tot, li va inspirar bàsicament desconfiança. Proposava anar-se a trobar al Pont Nou on hi havia una mostra de pintors itinerants que de nit quedava preciosa. Com sempre, ell va dubtar i es mantingué en silenci uns segons. Al final però, hi va accedir.

Aquella nit d'inicis de novembre, l'Àgata anava especialment maca. Portava una jaqueta grisa llarga, a joc amb les botes i amb el barret del més pur estil urbà que tenia. S'havia deixat anar el cabell en comptes de recollir-se'l amb un monyo al clatell i somreia constantment. Ell en canvi, vestia com sempre i va arribar a creure que desentonava. La mostra de pintures amb els fanals que les il·luminaven per tot el pont sobre el Riu va resultar un dels actes més interessants als que havien anat junts en els últims mesos. Durant prop de tres hores passejaren i contemplaren les pintures on, evidentment, no deixava d'haver-hi quadres que estarien millor sota les aigües del riu i d'altres de brillants. A mitjanit en punt els artistes demanaren un aplaudiment de tot el públic per tancar l'exposició a l'aire lliure. Ells dos van decidir anar prendre una copa en un bar que era punt de tancar.

- Amb qui anaves l'altre dia?

En Dedé va escrutar-la abans de respondre. Aquella actitud de gelosia falsament ocultada, en el sentit que feia veure que l'amagava volent, quan el més segur és que ni tan sols estigués gelosa, li crispava els nervis degut a que no sabia afrontar-la.

- Crec que en el fons t'és indiferent amb qui anava.

- Tenint en compte que no vas voler quedar amb mi...

En Dedé va somriure i allò el va fer sentir pitjor. Intentava impressionar-la mostrant-se reservat i misteriós, conducta que després, en fred, es retrauria a ell mateix. La resta de la conversa va continuar de forma menys oberta, encara que finalment, ella el va convidar a passar al seu pis i després d'una altra copa, l'Àgata li va preguntar si volia quedar-se a dormir amb ella. Sabent que el millor hauria estat sortir per la porta, en Dedé es va maleir per no controlar aquelles sensacions , mentre es deixava acompanyar a l'habitació.

A les nou del matí l'Àgata el despertà ja vestida i amb presses, assegurant-li que havia de marxar immediatament i que ell no podia quedar-se ja que la venien a buscar i quedaria molt malament que se'l trobessin allí. Fastiguejat, enrabiat amb la seva debilitat, en Dedé es vestí de mala gana i sense obrir la boca va marxar de l'apartament, mentre ella, recolzada al marc de la porta, li deia que s'ho havia passat molt bé i li demanava que li truqués aviat. Va caminar amb el cap cot i les mans a les butxaques a través del Barri Vell, deixant que un aire que ja era ben bé d'hivern li tallés la cara. No volia donar-hi voltes, però ho feia; volia veure-hi una part positiva i de certa distància, més calculadora, que li demostrés que s'ho havia passat bé al llit amb ella, que havia estat una bona nit, però no ho feia. S'adonava que mai es trauria del damunt el pes que li semblava portar si no era capaç d'afrontar aquella situació.

Sense fixar-s'hi va trobar-se a la porta d'El tigre blanc, i allà va topar, literalment, amb la Sofia, que sortia. Es van dirigir una mirada incòmode, però finalment ell decidí trencar el mur de canya que havia establert al seu voltant. Es disculpà per haver desaparegut i li demanà que es deixés compensar amb un altre sopar. Ella va fer una de les seves ganyotes simpàtiques i sense cap reserva va dir que acceptava. Quedaren per les vuit d'aquell mateix vespre. La resta del dia, en Dedé va agafar de nou la seva novel·la inacabada, però en llegí ben poca cosa i qualsevol de les anotacions fetes en folis a part o en tovallons de paper i al revers dels posa vasos li semblaven insulses i amb carència de talent. Decidí retocar el relat per la revista i a primera hora de la tarda va enviar-lo per correu certificat urgent. A les escales de la pensió, el senyor Garcia renyava l'esquelètic home de la neteja que semblava sempre molt nerviós i que es limitava a dir que sí a tot, amb el cap abaixat. En Dedé s'alegrà de saber que ja havia arribat el xec dels seus pares per aquell més de novembre, com sempre puntualment la primera setmana. No va poder deixar de notar que en aquella escala, malgrat la neteja de l'esprimatxat, cada cop hi feia més pudor. Es va dutxar i agafà un dels millors conjunts de roba que tenia pel sopar.

A les vuit en punt del vespre la Sofia va obrir-li la porta de la 207, ja arreglada, i s'encaminaren en direcció al centre de la Ciutat. La majoria de botigues anunciaven les primeres ofertes de Nadal i a les tendes de queviures els aparadors mostraven els lots d'aquelles dates. Malgrat el fred creixent, van entrar en calor al cap d'una estona de caminar i agafaren taula a La casa del Sindicat, que dins el seu pressupost era un dels millors restaurants que es podien permetre.

  • Si em portes a sopar aquí per què et perdoni o una cosa així -va dir ella-, que sàpigues que no hi ha res a perdonar.
  • Aleshores deixem-ho amb que em venia de gust.

Van menjar bastant bé, encara que el servei necessitava un curs accelerat de simpatia de cara als clients i el vi va fer l'efecte desitjat, de manera que a quarts de deu s'animaren a fer més copes al primer local "típicament no autòcton", va demanar ella, que trobessin. En Dedé es va controlar força el beure, tement que l'excés d'alcohol no li deixés anar la llengua i acabés explicant coses que preferia guardar dins seu, de moment. Ella en canvi, a mesura que consumia abandonava aquell toc de discreció que mostrava sempre i deixava que fos la part més humana i menys corrompuda pels diners del marxant qui portés les regnes. A quarts d'una es ficaren junts al llit i van tornar a fer l'amor. Just després, en Dedé estava segur que era una de les millors experiències sexuals que havia tingut mai, i es proposà no deixar escapar més ocasions amb la Sofia a partir d'ara.

Amb la proposta que s'havia fet com si fos un estàndard, les següents nits ell i la Sofia es van veure amb freqüència, fent l'amor cada cop i allargant més les hores que passaven junts. Degut a que cap dels dos es guanyava la vida massa bé, molts cops sopaven plats freds improvisats a les habitacions, o es passejaven per actes culturals o espectacles on ella sempre coneixia algú que la colava i allà s'afartaven de canapès i sortien amb l'alcohol necessari a les venes per assegurar-se conversa fluida i riures fins que s'adormien o fins que el sexe els feia concentrar. Aquelles nits, en Dedé donava excuses al senyor Garcia per no respondre les trucades de l'Àgata. S'imaginava que per ella allò era un càstig i que li estava tornant dia a dia el dolor que ella li va infligir, temps enrere, i que semblava assaborir recordant-li-ho contínuament. En general però, l'Àgata no li venia al cap més que sota la dutxa o quan, despert, amb la llibreta o la novel·la a les mans i la Sofia encara dormint, fumava una cigarreta de cara a la finestra. Efectivament va reprendre els "Tres tristos tigres" i aconseguí donar per acabats quatre dels nou capítols que tenia escrits, havia fins i tot arribat a modelar mentalment el final de la història.

La relació que va establir-se amb la Sofia no tenia promeses ni paraules tendres. Es limitaven a trobar-se per passar-ho bé, amb una mena de codi no escrit en el que cadascú respectava l'altre i no feia més demanda que allò existent. Així, moltes nits ell no es quedava a dormir a la 207 o ella marxava abans del matí de la 206, com si el fet d'adormir-se junts massa sovint comportés un grau de compromís que vulnerava aquell pacte no parlat en veu alta. Més exemples d'aquella actitud eren que, si alguna nit un dels dos muntava sortides sense l'altre, no s'ho recriminaven i, de fet, acabaren no preguntant tampoc. En Dedé corregia el llibre davant la Sofia però no li ensenyava ni una frase, i ella marxava a la feina i tornava quan podia o volia, sabent que ell no estaria esperant i després no s'enutjaria. El marxant d'art, que tot i el que la Sofia havia dit semblava no haver-se oblidat d'ella, a finals de novembre i començaments de desembre inicià el costum d'enviar una remesa de clavellines rosades a la Sofia dos o tres cops per setmana. Però aquest fet no sortia a les converses. I encara que l'Àgata es presentés algun dia per sorpresa (cosa que degut a la manca de resposta de les trucades va passar a fer més sovint que mai) tampoc se'n parlava. Només amb les mirades i amb l'actitud, ambdós havien traçat una pantalla transparent que impedia sobrepassar els límits de la implicació.

Gràcies als contactes que la Sofia havia fet quan era amant del marxant d'art, en Dedé va coincidir amb un editor de la ciutat veïna que va agafar uns quants dels relats inèdits que guardava en una carpeta i cinc dies després el va trucar. El senyor Parnàs tenia la intenció de llençar al mercat una revista de literatura de caire alternatiu a l'habitual i volia que en Dedé en fos un dels pilars. Sense data de sortida encara, el fet que en Parnàs accedís a fer-li d'avalador literari, va permetre que els d'El Poblador li donessin més temps de marge, ja més contents al veure que en Dedé era reconegut per algú a part d'ells. I s'hi va embrancar, sense acabar d'adonar-se que potser adquiria un compromís que no podria acomplir.

Aquell fet va refermar la relació amb la Sofia i els fets amorosos esdevingueren costum. I les costums provocaren allò inevitable, malgrat totes les promeses silencioses i encara que mai s'havia deixat entreveure que allò portés enlloc, en Dedé va observar com la conducta d'ella anava, de mica en mica, canviant. Demanava més sovint que abans que ell es quedés a dormir després de l'acte sexual a la 207 i als matins li costava més cada vegada marxar de la 206 si havien passat junts la nit allà. Sorgien de tant en tant preguntes sobre el passat proper o es deixaven caure, com qui no vol la cosa, comentaris referents a futurs no del tot immediats. És possible que si ell s'hagués adonat d'aquestes variacions a primer cop d'ull, el patró de resposta hagués variat. El cas és que en Dedé va adonar-se d'allò quan, tocant les dates de cap d'any, una nit es va trobar l'Àgata al bar on treballava la Sofia. Havien quedat que ell passaria a recollir-la i s'hi arribà ben bé una hora abans per prendre gratuïtament una copa o dues. Amb la llibreta on tenia quasi acabat el relat per El Poblador sobre la barra i una cigarreta rossa entre els llavis tallats pel fred d'hivern, va notar una mà que se li posava damunt l'espatlla. Era l'Àgata, que somreia amb un aire de melangia que superava l'habitual.

Van asseure's en una taula que quedà lliure al racó més apartat del local i allà, en companyia d'un holandès que prometia com a dibuixant de cartells, amb qui teòricament ella tenia una relació més o menys seriosa, va començar un joc d'atraccions que en Dedé no va saber afrontar. D'entrada la Sofia va ser la seva cambrera i els prengué nota amb una mirada endurida i no deixà anar el seu somriure de cambrera ni per casualitat en la resta de la nit. Encara que les dues no havien coincidit mai, la Sofia deuria intuir qui era l'altra noia, potser per moviments o gestos involuntaris d'en Dedé, potser per un do natural o adquirit amb l'experiència. En segon lloc, quan l'Àgata va saber qui era la Sofia, aprofità un moment que l'holandès marxà al servei, per agafar la mà d'en Dedé, i dir-li:

- Fa setmanes que no sé res de tu. Et té ben collat, oi?

Dins seu, en Dedé va voler retirar la mà, però no va fer-ho. Dins seu, en Dedé va voler respondre de forma freda i controlada, però va callar i ella va continuar:

- Imaginava que em trucaries o diries alguna cosa.

L'Àgata va fer servir un to que ell no recordava haver vist des que el va fer anar-se'n del seu pis, on ja hi era instal·lat, quasi tres mesos abans. Era un to melós, acompanyat d'un vel líquid als ulls color cànem. Abans que ell fes o digués quelcom del què se'n penediria durant dies, l'holandès tornà a la taula amb un somriure de turista a la cara. En Dedé va mirar a la barra, on la Sofia servia licor als clients d'alts vols d'aquella zona de la Ciutat, i va llegir en la seva mirada un retret.

De tornada a El tigre blanc, la Sofia no va dir res durant quasi tot el camí. Ell restava silenciós també, a mig metre d'ella, mentre vorejaven el Riu. La noia portava un abric de color negre descolorit que l'embellia. Encara que la situació era incòmode, la manca de paraules servia a en Dedé per evitar el tema que sabia que sortiria, tard o d'hora. Si no ho feia, se sentiria alleujat i creia que serviria per valorar més la Sofia; però per altra banda, considerava que era el pas natural.

- Era l'Àgata? -va preguntar ella quan deixaren la vora del Riu internant-se als carrerons del Barri Vell.

- Ahà -respongué ell mirant el terra.

- Com és que ha vingut?

En Dedé arronsà les espatlles. Feia un esforç per simular que allò ni li anava ni li venia, que li resultava indiferent tant haver coincidit amb l'Àgata al bar com el fet que la Sofia mostrés per primer cop símptomes de debilitat. Febles volves començaren a caure quedant uns segons sobre les llambordes i després convertint-se en aigua. Aviat calarien i aquella blancor que tant s'havia fet esperar cobriria la Ciutat finalment. Seguiren caminant en silenci una estona fins que una respiració trencada va fer adonar-se a en Dedé que ella plorava, lluitant per evitar-ho, amagant la cara sota l'ala d'un barret a conjunt amb el color de la faldilla.

Aquella nit, per primer cop en setmanes, no van fer l'amor. Ella es posà d'esquena a ell, mirant la paret des del llit individual, i ell restà mirant el sostre. Volia que la reacció de la noia de la 207 no li suposés res en absolut, desitjava que si ella havia vist com l'Àgata li prenia la mà no l'afectés i va tancar els ulls procurant no pensar en cap altra cosa que el relat que havia de lliurar d'aquí a dos dies. Sense aconseguir-ho, s'alçà i encengué una cigarreta, tot mirant per la finestra com flocs de neu ara ja grans i consistents queien en multitud sobre el terra del solar, sobre les teulades de les poques cases més baixes que aquella pensió trista i freda.

Per alguna raó que la ment masculina d'en Dedé no encertava a comprendre, durant els últims dies de l'any, la Sofia s'havia proposat fer tot el possible per no treure el tema però per mostrar el seu desacord amb tot plegat. No somreia, quasi no parlava, es limitava a actuar de forma mecànica. Ell feia veure que tot allò ja li estava bé, en el fons estava amb la Sofia perquè li agradava la seva companyia i per tenir sexe gairebé cada dia. Creia que havien establert mútuament, sense deixar-ho pactat però sí interpretat, una mena de contracte segons el qual allò era el que volien i extralimitar-se suposava una vulneració. O allò o res, aquell era el tracte sense firma, sense encaixada de mans. Fins que va arribar la nit de cap d'any i com si hagués estat esperant aquell moment per actuar, la Sofia aparegué tota engalanada.

- Estic convidada a una festa. Espero que no tinguessis res pensat per aquesta nit, per fer amb mi, vull dir, però fa temps vaig comprometre'm a anar-hi. No et sap greu, oi?

En Dedé, amb el seu millor vestit per sortir de nits, va mirar-la uns segons. Feia realment goig.

- No, perquè me n'hauria de saber?

- És clar... per què? -va afegir ella, i acostant-s'hi li va fer un petó a la galta-. Feliç any nou, Dedé.

Quan la Sofia va marxar per aquella porta de l'habitació 206, en Dedé restà immòbil, com una estàtua, mirant el pom rovellat i el marc desgastat de fusta barata. Al carrer hi havia més soroll que quasi cap altre nit que recordés. Cotxes, rialles, crits... tot ressonava per les avingudes nevades de la Ciutat. Faltaven encara unes hores pel canvi d'any. Entrava per la finestra el reflex d'alguna llum de neó nadalenca, potser una campana, unes branques de vesc, un trineu... qualsevol figura dibuixada en tubs de neó. En comptes d'aquella immobilitat en Dedé podria haver fet diverses coses, segurament totes millors que quedar-se quiet: podria haver sortit corrents rere la Sofia i preguntar-li què passava, encara que ja ho sabia, era una forma de trencar el gel dels últims dies. Podria haver-li demanat, sense preguntar res, que el deixés acompanyar-la o haver dit que volia passar la nit de cap d'any amb ella. Podria haver donat per acabada la relació, el pacte, haver dit per a ell mateix que era la Sofia qui trencava les clàusules que els unien i deslliurar-se de la presó que s'estava muntant ell tot sol. Però restà immòbil. Quiet per fora i per dins. Àdhuc la lluita que mantenia amb ell mateix com a protecció s'havia deturat. Per sort, o per desgràcia, el propietari greixós, el senyor Garcia, va interrompre aquell estat letàrgic trucant amb energia a la porta. Tenia una trucada.


Tercera part: Àgata