Treu-la a ballar (abans no acabi la cançó)

2021-03-11

Sona una música frenètica i, frenètica, la noia balla al seu espai de la zona de ball, espai que s'ha guanyat per la seva forma de moure's. Agita els braços amunt i avall, salta, gira el cap provocant que els cabells llargs, el color dels quals no es pot endevinar a causa de les llums policromes, etzibin cops a l'aire sempre carregat d'aquests llocs. Vesteix com si fos una noia yeyé que ha viatjat en el temps i s'acaba de comprar roba actual semblant a la que coneix dels anys seixanta. Assegut a la barra, mentre la Carla no para de rondar-lo, el Miquel no pot deixar de mirar la noia frenètica. La Carla o bé va massa borratxa per adonar-se'n o bé no vol adonar-se'n, en la certesa de que cerca, troba. El Miquel s'imagina aixecant-se del tamboret, sense dir-li res a la seva amiga -que desitja ser més que amiga almenys aquesta nit-, caminant entre siluetes marcades pels focus, acostant-se a ella i posant-se a ballar junts; ella somriurà i imagina, anticipant unes hores el futur, que ja es besen amb frenesí a la zona chill out de la discoteca i ella li fot mà per aquelles cames que ara, assegut a la barra, li semblen suau i de temperatura prodigiosa. Després es seguiran besant de camí a casa, la d'ell o la d'ella, la d'ella millor, que serà un amalgama de llibres desordenats en prestatgeries a rebentar, amb un llit futon en una petita habitació de llum taronja vellutada i sexe com mai, i saber que allò marcarà les seves vides quan ell, fent gest de marxar, acceptarà quedar-se a dormir perquè ella li ho demanarà. I l'enveja dels seus amics i la gelosia de la Carla al estar ell amb una noia culta, intel·ligent, simpàtica i carismàtica, i la seva mare emocionada, qui ho havia de dir.

Però el Miquel s'imagina també aixecant-se, dient-li a la Carla que li sap greu, anant fins a la noia mentre ensopega o xoca o aparta amb dificultat a la multitud de cossos suats que dansen i que, en arribar on és ella, es posa a ballar amb el seu estil maldestre i mediocre i ella li fa cas una mil·lèsima de segon o menys i es gira, donant-li l'esquena, doncs està ballant per divertir-se, no per lligar, que en cas de voler lligar no seria amb un tipus anodí com ell, i quan acabi la cançó ella tornarà a la seva època muntada en un Sis-cents groc pastel.

La Carla no creu que ell sigui anodí. De fet, pensa el Miquel, porta temps prestant-li molta atenció, insinuant possibles espais a soles com que el dissabte vaig al teatre i tinc dues entrades i l'amiga amb qui hi havia d'anar no pot i punts suspensius, esperant que ell atrapés la indirecta i digués quelcom i ella no diu res perquè té el cap posat en noies com la que ara balla de forma frenètica, en harmonia gairebé perfecta amb la música. La Carla no se n'adona o no vol adonar-se'n, o sí, per això al final s'allunya del Miquel, creua la pista de ball esquivant amb gràcia als ballarins nocturns i es posa a dir-li alguna cosa a la noia frenètica i ella que el mira a ell, assegut a la barra, que es posa vermell, sort que ho dissimules els focus multicolor i aleshores les dues li fan senyals per tal que vagi a ballar i el Miquel no sap on amagar-se i s'ennuega amb l'últim glop aigualit del cubata, però què collons, s'aixeca, somriu, s'assenyala a ell mateix en un gest de còmic dolent i elles insisteixen i li sembla veure o li agrada creure que li riuen la broma i el Miquel crua la pista de ball mentre ensopega, xoca o aparta amb dificultats a la multitud de cossos suats que dansen i, en arribar on són elles, es posa a ballar.