Un creuer per la Mediterrània: Dilluns, Barcelona

2019-03-18

Només arribar al port, una multitud de famílies i de dones grans fan cua per deixar el seu equipatge, comportant-se com si tinguessin por de perdre el seu lloc o de ser exclosos del viatge, tal que l'immens vaixell que tenim davant no pogués encabir una ciutat sencera.

-Ho lamento, però la seva maleta no hi cap i, en conseqüència, la tirarem al mar.

En una de les cues hi ha un cartell en el qual pot llegir-se la paraula Tupperware. Inicialment no entenc què pinta allò allà, hi ha gent i no tuppers fent cua. Llavors el meu germà, bastant menor que jo, m'adverteix que em sua l'esquena i que tinc a la samarreta diferents marques de suor i, gràcies a això, m'oblido del que m'envolta durant una estona.

Nosaltres, tota la família sencera (composta per un pare, una mare, tres germans, un cunyat, una néta, una tia, una cosina, un cosí segon i la filla del cunyat del seu primer matrimoni) ens col·loquem en la primera de les fileres humanes que avancen com formigues entre aquell bullici, davant del cartell que indica que per allí embarquen els de les cabines de la 3001 a la 3120. És la cua dels pobres, la més llarga i la més lenta, la dels hostes de les cabines que estan més avall del creuer, els que s'ofegaran primer. Passa una hora de calor sufocant i humanitat aclaparadora fins que ens toca i, just després de facturar l'equipatge, ens fan posar per una foto, per cabines. El meu germà i jo anem junts, així que ens deixem fer, ell em passa el braç per les espatlles en el que sembla un acte fraternal fins que li diu al fotògraf:

-No som gais, eh? Som germans.

És el que té l'adolescència, entre moltes altres pegues. Unes hostesses ens donen la benvinguda al Grand Mediterrani, així es diu el vaixell en un intent de mira-que-guai-sona bastant poc fructuós. Ens lliuren també una targeta semblant a les de crèdit que no podem perdre, que hem de portar sempre a sobre, que serveix per pagar les begudes, embarcar i desembarcar, entrar a les cabines i per moltes més coses que oblido amb la meva magnífica capacitat per obviar allò banal, llàstima que no tinc capacitat per diferenciar el que és banal del que no, pas previ imprescindible. Pugem per una passarel·la i al rebedor, tres homes toquen música mexicana, al seu costat un cartell diu: Trio Paraguayo. Comencem bé.

Una altra hostessa ens condueix, tota la família en massa com en una pel·lícula de Fellini, fins al nostre passadís a la Coberta 3: Equador. La quarta és Argentina i la desena és Mèxic, tampoc recordo les del mig. Compartiment 3086: dos llits, un televisor, dos lliteres plegables plegades, un lavabo, un armari doble, una taula d'escriptori i una tauleta de nit. El nostre cambrer, encarregat d'ordenar les habitacions i fer-nos el llit, es diu Daniel, és d'Hondures i és un encant. Més endavant, amb la confiança, ens recomanarà no apuntar-nos a les excursions organitzades i ens explicarà, més endavant encara, que ho va perdre tot a causa de l'huracà Mitch. I nosaltres en un creuer.

El primer dinar és al port de Barcelona. Mil dues-centes persones fan cua en un bufet lliure. D'aquestes mil dues-centes, 10 es mostren una mica reticents i l'onzena és massa petita per queixar-se de res. Deixem anar comentaris loquaços i d'alt nivell com:

-Aquest menjar no val res.

-I les begudes, què?

-Em toca el sol a l'esquena i em cremaré aquí tanta estona.

La idea del creuer la va tenir la meva germana, però l'única persona convençuda va ser el meu pare, que és qui ha pagat. Els deu reticents, evidentment, som nosaltres. Hi ha tres paraguaians que toquen música mexicana. Uns moments després d'haver menjat, em trobo sol en un dels costats de la piscina a la Coberta 6, en la qual hi ha tota una multitud, quan dos animadores, cadascuna més agradable que l'altra, es posen al meu costat i en un andalús d'allò més simpàtic parlen amb mi. Una és cordovesa i l'altra malaguenya. El meu accent català els ha de semblar d'allò més còmic. Penso que estic lligant fins que em diuen que allà, exactament on sóc jo, és on elles han de començar a animar la cosa. Ara sé que no estic lligant, que estic destorbant.

Pels altaveus, les paraules d'un ens invisible van presentant a l'equip d'animació mentre sona a tota castanya una cançó de David Bisbal. En total són deu: cinc andaluses, un ucraïnès i una ucraïnesa, una catalana, un italià i una alemanya. Tots els cambrers i cambreres, excepte dos, són llatinoamericans (una de les cambreres és de Bielorússia i el cap de cambrers és hindú). El vaixell és panameny. Hi ha tres paraguaians que toquen música mexicana.

Les animadores es posen a ballar i conviden a la gent a fer-ho. La de Còrdova, que somriu més i balla millor que la de Màlaga, em fa senyals perquè m'hi uneixi. Li he dit que observaria com ho fan elles abans de llançar-me quan hem parlat abans, em fa vergonya que vegin com de malament em moc en una pista.

¡MOOOOOOOC !

Sona la sirena de sortida del port. Jo faig un gest a la noia indicant que no aniré a ballar per ara. La meva germana, més gran que jo, i la meva neboda de dos anys se situen al mig del xou, potser pugui aprofitar l'encant de la nena per lligar. Em dic que li he agradat a la cordovesa i a la de Màlaga, també, m'imagino un trio. Un trio paraguaià que toca música mexicana. Davant la insistència em poso a ballar uns minuts, ballar és de les activitats que més em baixen l'autoestima, per sort o per desgràcia just llavors acaba la música i tots els passatgers i passatgeres, tots, pugem a les cobertes superiors per veure la sortida del port de Barcelona, ​​camí a la Mediterrània, el més gran i bonic dels mars de la costa catalana. Lentament el Grand Mediterrani surt a mar obert mentre una veu en off ens dóna la benvinguda i ens informa que hi haurà un simulacre obligatori d'evacuació. Tots cagant. Ah, no, per si el vaixell s'enfonsa. Les animadores han desaparegut.

Començo llavors una ruta d'investigació, que segurament és una recerca amagada de les noies, per veure què hi ha a cada coberta:

Cobertes 1 i 2: sales de màquines

Coberta 3: cabines barates

Coberta 4: cabines menys barates i parc infantil.

Coberta 5: cabines una mica més cares, recepció i botigues.

Coberta 6: piscina, bar exterior, música en directe (una noia alta i un noi baix), cabaret i piano-bar, un restaurant.

Coberta 7: cabines cares, discoteca, karaoke, sala de Play Station, casino i bar interior.

Coberta 8: cabines molt cares, gimnàs, sauna, un altre bar exterior, biblioteca, sala d'internet i piscina termal.

Coberta 9: cabines per a polítics corruptes de dretes, nous rics i rics vells. Un altre bar interior.

Coberta 10: piscina per nens, camp de futbol-sala i pista de bàsquet.

El passeig dura una hora aproximadament i no veig a les animadores. Decideixo baixar a la cabina, on ja es troben nostres maletes i tot està elegantment disposat. Sobre el meu llit hi ha el Diari de bord (o semblant), suposo que el Daniel ha vist que el menys irresponsable sóc jo, en ell es descriuen les diferents activitats que es poden dur a terme aquest dia, els horaris, les pel·lícules que passen per els diferents canals de forma contínua i si toca anar vestit de gala o només amb pantalons llargs i sabates (les dues peces obligatòries per al sopar). No podré anar en calçotets i peus d'ànec. Intento recordar, en veure que cada activitat està dirigida per algú de l'equip d'animació, del nom de les dues que m'han donat conversa però no ho aconsegueixo, hauré de passar per totes fins que les trobi. Avui toca: campionat de mus (si, de debò), tai-txi, waterpolo. No obstant això, amb el meu germà i el meu cunyat decidim anar a donar-li puntades de peu a una pilota desinflada (és l'única que tenen). Quan em queixo, em diuen que per inflar-la vagi al Parc Infantil. Mentrestant, el meu pare i la meva mare fan cua per activar les targetes i poder comprar aigua, que fins això cal pagar-ho. Per a sorpresa agradable, l'animadora malaguenya, que es diu Núria, és l'encarregada del Parc en aquest moment, quan hi vaig perquè m'inflin la pilota. Per descomptat, en veure-la, intento fer-me el simpàtic dient alguna bestiesa i demanant un caramel com el que acaba de donar a una nena i em respon:

-Per als que no ballen, no n'hi ha.

Si m'hagués deixat de tonteries i de "jo no vull ballar el Bisbal" potser hauria pogut allargar la conversa, però m'ha deixat tallat. Els dos minuts ballant darrere d'elles aprofitant l'increïble carisma de la meva neboda de dos anys, no han servit per a res.

A la pista de bàsquet hi ha un adolescent jugant amb uns nens. Després d'una estona fent passades a la nostra bola, intentem jugar a bàsquet amb ells, però acabo fins als collons de la criatura mal educada i tramposa i, abans de llençar-la per la borda, prefereixo anar a dutxar-me. Després del sopar hi ha la Festa de Benvinguda, així que em poso relativament guapo, que sumat al fet que ja sóc relativament guapo, em converteix en relativament guapo al quadrat, i ser relativament guapo és pitjor que ser lleig, ho dic per experiència, ja que es crea tanta indecisió que ni per indecisió.

És curiós que dins d'un vaixell l'aigua de la dutxa surti a tan bona temperatura i pressió. Quan tires de la cadena del vàter fa un soroll que espanta, com si a més de la caca haguessin de xuclar-te a tu. Un rètol al costat de les tovalloles netes anuncia: "Ajudeu a preservar el medi ambient, triï vostè quan rentar les tovalloles. Tovallola a terra es recollirà per ser rentada, tovallola penjada és per tornar a usar-se". Un rètol a la part baixa de la porta del lavabo informa: "Compte amb el graó" i un altre a la part alta adverteix: "Compte amb el cap". Quina gràcia. Durant tot el viatge, cada vegada que sortim de la cabina, li recordo al meu germà que agafi la targeta o no podrà tornar a entrar. Durant tot el viatge el meu germà arriba tard als sopars causa de la quantitat de temps que s'està retocant els cabells davant del mirall.

El maître del restaurant no és llatí, és un italià típic, dels que són tan simpàtics que resulten lleugerament molestos, una mica enganxifós, com el 99,8% dels italians. Em guia fins a la taula en la qual hem de cabre-hi onze persones, dues d'elles en una trona per tenir un any (el fill de la meva cosina, és a dir, el meu cosí segon) i dos (la filla de la meva germana, o sigui la meva neboda, filla del meu cunyat i germana per part de mare de la filla gran del meu cunyat).

El sopar del primer dia no mata. Tornen a sentir-se comentaris aguts del tipus:

-Què ració més rància.

-I les begudes, què?

-Aquest pastís no val res.

Abans de la festa de benvinguda hi ha una mena de cabaret. El presenta un tipus de nacionalitat indeterminada. Hi ha un ballet del Grand Mediterrània, un humorista argentí que fa molts sorolls amb la boca i poca gràcia, un mag que no fa màgia sinó que es riu dels nens de la primera fila i sap fer girafes i espases amb globus llargs, i també una cantant xilena.

Quan acabem, sortim a la Coberta 6, en la qual es fan els actes a l'aire lliure i comencen a sonar ritmes d'última moda (sarcasme) com el Follow the líder i el Maionesa i genis amb personalitat i talent (més sarcasme) com David Civera, Coyote Dax o King Àfrica. Durant uns instants medito seriosament la possibilitat d'anar-me'n a dormir, fins que veig un munt de gent congregada davant el DJ, per dir-li d'alguna manera, i descobreixo que dues de les animadores, una d'elles la cordovesa, ballen de meravella i animen a la gent a seguir-les. Qui ho hauria dit, només porto una cervesa i ballo coses que només he ballat si portava al damunt cinc cubates, tres cerveses, un cigaló i algun xupito de tequila. Estic fatal. La de Còrdova em somriu. A mi o alguna de les cinquanta persones que tinc a prop. A mi, penso, és clar. Per art de màgia, a la 1:30 en punt, les animadores desapareixen i la meva recerca s'acaba. Sí, remarco, estic fatal. Pugem a la discoteca, no hi ha ningú, la gent segueix ballant a la coberta, però a mi ja no em ve de gust. Em prenc un mojito gairebé sense alcohol per un preu desorbitat, potser hauria d'informar que sóc de les cabines barates. Després de quatre copes i sense anar gens begut, la música a la coberta s'acaba, a prop de les 02:00 i ens conviden a tornar a la discoteca on el DJ Eduardo punxarà fins les 4:00 o així. Ara hi ha algú, poca gent, però no és buida. Una dona de la meva edat (perdó, una noia de la meva edat), balla de forma sensual sola a la pista. El cunyat m'informa que és la parella d'un paio calb, forçut i bigotut, que seu al final de la sala i de tan quiet que s'està sembla un dels coixins de les cadires. El meu germà saluda algú a qui coneix de vista que té una germana que ell diu que és molt maca i després coneix a un trio de noies de la seva edat. Començo a témer que m'hauré de buscar la vida i treure el meu costat fosc social, fosc per amagat que no per dolent, o em quedaré més penjat que l'àncora del creuer.

Dono una volta per la coberta abans d'anar a dormir, hi ha una lluna plena esplèndida que es reflecteix sobre la Mediterrània, totalment plana, únicament trencada per les onades que fa el nostre vaixell. Bufa vent relatiu, és a dir, aquell que notes per què tu et mous, no perquè bufi el vent. Tot està serè i, sense adonar-me'n, comença una desconnexió neuronal que em fa oblidar Barcelona, la feina, la meva gata, la meva situació econòmica (vaig al creuer convidat pel marit de la meva mare, a qui aquí estic anomenant pare per abreujar, padrastre doncs, des dels meus cinc anys o així, no me'n recordo, era massa petit), la meva soledat després de deixar-ho amb l'última parella que he tingut. Penso que sembla increïble que estigui aquí, sol a la proa (davant, si no m'equivoco), mirant l'espectacle nocturn de no veure res, però de saber que tot és mar, mar en calma.

Demà arribem a Cagliari