Un creuer per la Mediterrània. Dimarts: Cagliari

2019-03-19

Em desperta a les 9:00 el mòbil, la mare ens avisa que a les 9:30 s'acaba el nostre torn d'esmorzar. Fa un sol que trenca i es preveu una temperatura de fins 35 graus a Sardenya. L'esmorzar es fa pel mètode de la selva, qui arriba primer o empeny més fort, recull més menjar. Un cop surts del bufet lliure, un cambrer s'afanya a endollar-te en taules on no coneixes a ningú. Per sort avui no sóc el primer i veig a la meva tia i la meva cosina i el fill de la meva cosina en una de les taules. Just al costat s'asseu una família que fa una mica de por i fastigueja molt: un home gran amb una samarreta que té al coll la bandera espanyola, un nét amb la samarreta plena de toros Osborne, un fill amb un polo militar i la bandera espanyola al braç. Demano al cambrer que posi una cortina entre nosaltres, però no m'entén. Un sociòleg va dir que un dels tres pilars que li cal suprimir a l'home per no ser un animal com els altres és, precisament, deixar de marcar territori, com els gossos. Però deixem el tema perquè en un creuer no es permeten gossos, ni gats, ni ratolins blancs de cua rosada.

Després d'esmorzar baixo a la cabina per posar-me el banyador, disposat a fer natació, però la piscina és tan petita i està tan plena de gent que em resultarà inevitable lesionar a algú si em tiro o si allargo un braç. Les piscines de la coberta 6 i 8 són d'aigua salada. Cada nit la buiden i al matí la tornen a omplir. A la llunyania es veu Sardenya. Una veu ens comunica que arribarem sobre les 14.00, que el primer torn de dinar s'avança a les 12.30 i el segon a les 13.30, que qui vagi en excursió organitzada ha d'estar a la coberta 3 a les 14.30, que qui no, pot sortir a partir de mitja hora abans. Hora màxima de tornada: 19.30, el Grand Mediterrani salparà a les 20.00.

Faig una sèrie de valuosos descobriments: la Núria (l'animadora malaguenya) només està al Parc Infantil per la tarda, la cordovesa no es diu Núria i hi ha gent de totes les edats, en el següent percentatge, aproximadament:

50% parelles grans de 50 anys.

20% parelles grans de 35 anys.

10% dones soles d'entre 35 i 60 anys, casades, amb el creuer pagat per Tupperware.

10% adolescents i post adolescents, la majoria fills i filles del primer grup.

5% de menors de 14 anys, és a dir nens i nenes, fills i filles del segon grup.

4'5% de parelles acabades de casar d'entre 25 i 35 anys, sense fills ni filles.

0,5% d'individus de 30 anys, solters, que van de gorra amb la família.

La conclusió a la que arribo després d'aquesta esgarrifosa estadística és fantàstica, tant que no la penso reflectir sobre paper.

A les 11.00 comença el simulacre. Sort que seguim vius. Ens avisen per megafonia i ens diuen que anem cap a les cabines a cercar les armilles salvavides i que després pugem a la Coberta 6 i busquem a la persona que porti un cartell on estigui escrit el mateix que hi ha a la nostra armilla. El nostre cartell resa: 5B41, o alguna cosa així. Després de, almenys mitja hora o més, estem tots asseguts amb les armilles (la meva neboda no para de protestar, normal) davant d'una animadora rossa. Llavors criden als de les cabines de les cobertes 8 i 9, que tenen uns bots tapats molt ben situats. Passen vint minuts o més. Criden als de les cabines de la coberta 7, que tenen uns bots sense sostre. Quinze minuts més. Avisen als de les cabines de la cinquena planta, bots sense sostre. Un altre quart d'hora. Informen als de la coberta 4 que segueixin als seus guies. Posem deu minuts perquè no sembli que exagero, que no exagero. Bots sense sostre. Ens avisen nosaltres, els pobres, ha passat més o menys una hora i mitja, nosaltres no tenim bots sinó que per unes rampes caurem a unes inflables i apa, primer cal tirar-se a l'aigua. El meu germà fa un comentari sarcàstic que ens fa riure, els oficials que donen instruccions no riuen. Sembla ser que el Titànic no és del segle passat, almenys no ens tancaran amb barrots a la nostra coberta, que no només serà la primera a enfonsar-se sinó que serà l'última en sortir. En cas de tempesta, naufragant el vaixell, ple de nens i nenes menors de 13 anys, avis i àvies, la pregunta és: s'esperarà al mar al fet que hàgim baixat tots, per inundar el vaixell? I ho hem fet amb calma, amb la histèria, prefereixo empènyer a l'aigua a un dels rics i deixar a la meva neboda i el fill de la meva cosina a resguard (like a superheroe) abans que pensar en qui ha pagat més o ha pagat menys. Nosaltres no és que no haguem pagat més per no voler, sinó perquè no podem. Per això ha de ser que, en cas de naufragi, tindrem el privilegi de morir-nos primer.

A les 14.00, puntual com la mort, el Grand Mediterrani atraca al port de Cagliari. Un autobús ens porta gratuïtament cinc-cents metres fins on comença la ciutat. El meu germà i jo ens despengem de la resta i comencem a enfilar carrers italians (i com d'italians són els carrers italians). Tenim cinc hores per veure-ho tot. Pugem a les torres de Sant Patrici, on gairebé em moro pel meu pànic a les altures; entrem per equivocació al museu paleontològic o de no sé què, passegem per les muralles, suem com a autèntics llardons i, després de moltes esglésies, proposo anar a veure el Palau de Justícia, són la meva debilitat. El Palau de Justícia de Paris és impressionant i també el de Londres, per què no el de Cagliari? Al meu entendre és un dels edificis més bonics que hem vist als que hem arribat intentant creuar carrers sense ser atropellats per la bogeria que suposen els carrers italians (i que bogos són els carrers italians). En un balcó un llençol resa: "No alla guerra". La capital de Sardenya no és una ciutat especialment bonica, simplement graciosa que, com la majoria de ciutats italianes i espanyoles està més plena d'esglésies i monuments religiosos que de cases. Per l'estona que hi estem, destacaria un parell de places el nom de les quals no recordo i el fet de passejar pels carrers, observant la vida dels illencs. Hi ha un monument realment esgarrifós amb colors cridaners d'una espècie de pallasso sostenint una A gegant. Serà culpa del Mussolini. Després de molt caminar, rebentats i assedegats, ens asseiem en un bar ple de post adolescents italians i italianes. El meu germà fa uns quants comentaris sobre les ragazze, decideixo fer de germà gran i li parlo sobre el fet que cal valorar això i allò altre, coses que només es poden valorar en la gent que coneixes, ell diu que quan vols lligar no vas a buscar la que sembla més intel·ligent o la que sembla millor persona, sinó la que t'atrau (sexualment) més. En el fons, aquests dies, sóc un exemple pèssim.

Quan falta mitja hora per tornar al vaixell (s'ha acabat el pati) compro dues postals, una per al bar del meu cosí, una altra per a una parella que estan a punt de casar-se, perquè estrenin els imants de la nevera. Busquem de tornada una bústia pels carrers de la capital de l'illa italiana, envoltem el cementiri seguint la ruta d'un bus turístic camí del port, suant com porcs, fins que descobrim que aquelles coses vermelles on posa Posta però que tenen la ranura a l'inrevés, és a dir, enfocada al carrer en comptes de enfocada a la vorera, ja sigui perquè els vianants de Sardenya van pel carrer o perquè ningú envia postals, són les bústies. Són gairebé les 19.30 quan entrem al Grand Mediterrani i el Trio Paraguaià toca música mexicana. Dutxa i sopar.

Contràriament al dia anterior, la gent es mostra més positiva. El sopar és millor que el d'ahir. El maître italià ve a veure'ns i tracta al meu padrastre com si fos el padrí d'una mafiosa família siciliana. No es creu que el fill de la meva cosina es digui Max perquè sí i insisteix a anomenar-lo Máximo (Máááásssssimo). A la nostra taula ens toca un cambrer encarregat de les begudes, un encarregat de prendre nota i portar els plats, un altre encarregat de treure els plats... Avui ens han separat en dues taules vist que ahir no hi cabíem. Jo estic amb el meu germà, la meva germana, el meu cunyat i la filla d'aquest i la meva neboda que consumeix menú infantil, amb el tracte que entre patata fregida i patata fregida ha de menjar un tros de carn, perquè sinó de la carn se n'oblida i quan veu que li retiren de davant les racions individuals de mantega o els palets de pa es desespera.

En tornar a l'habitació, el bo de Daniel ho ha preparat tot i sobre el meu llit hi ha el diari del capità, o diari de bord o com es digui. Demà toca sopar de gala i abans còctel del capità. Avui no toca res. No hi ha animadores a la coberta 6 i les busco gairebé desesperadament, com si busqués la Susan, entre les ofertes nocturnes, sense èxit. L'espectacle del cabaret ens ofereix un xou gairebé exclusiu del Mag Guille que és pitjor que el del dia anterior. Al final de l'espectacle el tipus que avisa de les coses per megàfon avisa en persona que demà, a les 7.00, s'arriba a Tunísia i prega puntualitat. El meu germà protesta, diu que no es pensa aixecar tan d'hora, jo ja tinc excusa per anar-me'n a dormir aviat. A més, en un dels canals de pel·lícules posen Back to the Future. Abans, sortim a la coberta per prendre alguna cosa, hi ha menys gent que ahir. La noia encantadora i el noi com un tap segueixen cantant cançons d'ahir i de sempre. El meu germà es troba amb la gent que va conèixer ahir, jo no em trobo a ningú. Hauria d'estudiar per a les proves del dia 6, no estic fent res. Durant una estona ens intentem emborratxar sense aconseguir-ho a la discoteca, on la noia sensual de la meva edat balla a la pista, avui no està sola, i el tipus corpulent i amb bigoti se la mira des d'un racó. Ni rastre de les meves amigues animadores. A la 1.00 estic al llit, el meu germà torna a les 4:00. Quan se'n va anar la joventut?

Demà arribem a Tunísia.