Un creuer per la Mediterrània. Dimecres: Tunísia

2019-03-21

Una de les raons per les quals cal que ens aixequem d'hora és que la capital de Tunísia, que es diu Tunísia, molt original el nom no és, està a més d'una hora en bus. A més, la policia tunisiana ha de revisar un per un els passaports dels 1.200 passatgers del Grand Mediterrani. Veiem unes cues bestials mentre anem a esmorzar, però els polis van tan ràpid que ja no queda ningú quan hem acabat. Només miren la foto del passaport i si els agrada la teva cara o, en cas contrari, fas pinta de gastar-te molts diners al seu país, et deixen baixar.

A través de les finestres del bus veig vaques rabassudes i granges mig abandonades. M'havien dit que Tunísia era el més occidental dels països musulmans, però pel poc que puc veure la pobresa castiga en extrem, és clar que una cosa no treu l'altra, avui m'he aixecat espès i, a més, tampoc puc analitzar un país pel poc que veuré en un creuer. De tant en tant, una torre s'alça entre les cases o bé al mig del camp, és on es resen les oracions. Una de les meves aspiracions és veure com ho fan i sentir els cants des de la torre. Però avui anem en excursió organitzada i no crec que vegem res de res.

Efectivament, ens deixen davant d'una botiga del mercat tunisià on els guies deuen tenir comissió. El meu germà se sent fastiguejat a mitges perquè anem a un ritme lent i es proposa creuar el mercat ell tot sol i comprar-moltes coses. Jo vaig amb la meva mare. No deixen entrar a les mesquites, per la meva frustració. El mercat em decep, ja que encara que és ple de colors i escoltar centenars de persones parlant àrab (és un idioma tan diferent que algunes vegades penso que no es diuen res, que ens prenen el pèl gesticulant i deixant anar vocals) resulta fascinant, en realitat em sembla un muntatge pel guiri de torn. I jo sóc un guiri avui, encara que no porto xancles amb mitjons. I a part dels venedors no hi ha ni un sol àrab amb nosaltres, tots som catalans i espanyols, anglesos, alemanys, americans, francesos, grecs i el que faci falta. La gent troba encantador regatejar per cada objecte o herba de cada botiga. Decideixo no comprar res, en part perquè en tornar al vaixell tothom portarà barrets tunisians, tambors o guitarres originals del país, polseres, collarets, túniques... És com un alemany que arriba a Barcelona i es compra un barret mexicà, va a veure la Sagrada Família i diu que Barcelona és bonica. No m'està agradant aquesta excursió, no veig els carrers de Tunis, no veig la vida de la ciutat, ni monuments o edificis autèntics, només el mercat. I tristament he descobert que les animadores es queden al vaixell i no van a les excursions organitzades, com m'esperava però no hi confiava. Han d'estar de la Mediterrània fins al capdamunt.

Més tard decidim agafar un desviament i descobrim un mercat paral·lel on, en comptes d'estrangers, hi ha àrabs, sorpresa agradable. És un mercat de roba normal i de menjars. Ens fem fotos davant de les portes de colors i a l'entrada d'una biblioteca. La gent no regateja tant com un mercat turístic. Al final me n'aniré més content.

La segona part de l'excursió són les runes de Cartago. Fum una calor de collons. Després de fer cua, la guia ens explica l'imperi cartaginès i deixant-nos a l'entrada de les runes, diu:

-D'aquí a quinze minuts, tothom a la sortida.

Quinze minuts! Què punyeta vol que veiem en quinze minuts? Trobo curiós que anant a visitar un país tan diferent com Tunísia acabem visitant runes, però la zona és bonica i vaig decidir, el primer dia després del sopar, no protestar (gaire). Avui no ho estic aconseguint massa. En fi, que veiem les runes en quinze minuts i l'autocar s'ha d'esperar per la nostra manca de puntualitat, és el que té anar amb dues criatures.

La tercera parada (sí, ja en portem tres, així van els creuers, tot és un vist i no vist) és un poblat molt típic, segons la guia. Tot el que és "molt típic", a tot arreu, en realitat és fals, encara que potser no ho era abans. El poblat és tan típic que és un centre comercial pintoresc per a estrangers. És bonic, sí, certament: portes blaves i edificis vermells o blancs, unes precioses vistes al mar, però té un terrible aire artificial. Hi viu gent, alguns estrangers. En arribar ens han deixat davant d'una "casa típica" on ens serviran el "te típic" del país. Preferim no entrar, tot i les protestes del meu padrastre, ell vol un te. Suem caminant pel poble. Ens queda una hora. Un fet curiós: al mercat de Tunísia he comprat 10 postals per 1 euro i 4 segells per 2 euros; quan ell em volia cobrar 3. Al poblat hi ha dotze postals per 1 euro i més endavant trobem vint per 1'50 euros. Ara m'adono que és una curiositat bastant estúpida.

Tornem a mitja tarda. El meu germà i jo anem asseguts, a l'autobús, darrere un grup de dones del Tupperware. Quan arribem, un del vaixell parla pel megàfon dient que tothom ha comprat moltes coses i riu, quin capitalisme més feliç. Me n'alegro de no haver comprat res més que les postals. Hi ha cua per entrar al creuer, al llarg de la passarel·la centenars de persones amb les mateixes compres... Beeee, Beeee. On és el gos d'atura?

No he vist cap cant des de les torres, ni tan sols els he sentit. No he pogut entrar a les mesquites ni passejar pels carrers tunisianes. He vist Tunísia? No. Vaig veure Cagliari, però no he vist Tunísia. A l'entrar a la cabina el Daniel ens pregunta què tal tot, diem que bé però que el rotllo ha estat anar amb viatge organitzat i aquí és on ell ens diu que el millor és anar per lliure. Ens recorda que avui és el sopar de gala i el còctel amb el capità a les 19:00. Ara són les 17:30 aproximadament. Parlant amb el cunyat decidim no anar al còctel per pallassada i, certament, veure després cúmuls de tipus amb vestit i corbata i dones amb vestits de nit que ni que anessin a l'òpera és una mica ridícul. A la meva família les dones es posen elegants, però eviten l'horterisme de les cobertes superiors. Nosaltres fem un partit de futbol. Per sort no trobem als nois mal educats d'ahir. Juguem nosaltres i després fem un partit amb un altre grup. Poc abans de les vuit baixo a dutxar-me. Després, durant una estona, em debato internament entre si portar americana o no, si portar corbata o no, si posar-me simplement uns pantalons llargs amb sabates i camisa o els pantalons elegants que faig servir per als casaments (els casaments dels altres, és clar).

Penso, positivament, que l'important d'un creuer no és realment veure els llocs on vas, que també, però és més important l'experiència del creuer en sí. Suposa tot un món. Ens han informat que hi ha gairebé quatre-centes persones de personal al vaixell, un treballador per a cada tres que estem de vacances. Decideixo evitar la corbata i els pantalons dels casaments i em poso només l'americana (em refereixo a roba elegant, no vaig nu de cintura cap avall). Quan vaig a buscar a la meva germana i veig que el seu company no porta americana, em sento més ovella que ell per seguir la multitud i me la trec. Treure-me-la per això, fa que encara em senti amb menys personalitat. Ja he avisat que el meu estat d'ànim no era una festa.

Al sopar amb el capità no veig al capità, de fet estic segur que no l'ha vist ningú perquè no hi és. Al còctel ha anat part de la família i la meva mare opina que el capità (ella sí que la vist abans de sopar) fa por. El maître italià torna a fer broma amb nosaltres (Mááááássssimo). A la taula, la meva neboda està cansada i fa una mica la ximpleta, es produeix alguna escena de relativa tensió. Avui anem a veure a l'humorista argentí que no fa humor i després jo m'escaparé. En acabar el sopar de gala baixem a les habitacions on el nostre amic ha deixat, com sempre sobre el meu llit, el diari del capità de demà. Començo a dubtar que l'home descansi. En un dels canals posen Pinotxo. Necessito un replantejament seriós del meu estil de vida abans d'atrevir-me a pujar a veure a l'humorista argentí fent d'helicòpter, de ratpenat i de vaixell. I així és, doncs menys de ratpenat l'individu ens obsequia amb una infinitat de sorollets i després un recital d'acudits costumistes de la més alta estepa del tipus: "Van un xinès, un coreà i un espanyol en un vaixell que s'enfonsa i el coreà diu: qui tingui el nom més curt es queda amb l'únic salvavides. i el xinès diu, llavors guanyo jo que em dic Oh. i el coreà replica: no, guanyo jo que em dic Casio i finalment l'espanyol demanda que guanya ell doncs es diu Nicasio". Quatre dones riuen i un senyor s'ennuega, tant de bo sigui el del bigoti. i entre tant mal de panxa de riure apareix, com una exhalació, com un sospir (ara m'estic passant), vestida amb un conjunt de nit, la cordovesa, i es posa a parlar amb un dels cambrers. Penso que jo vull ser el cambrer, o millor, vull ser el vestit de nit. l'argentí torna a fer sorolls, així almenys els nens de les primeres files li fan cas. Casio. Nicasio.

Surto abans que s'acabi l'espectacle i comprovo que no hi ha absolutament ningú a la coberta 6 (a excepció de la que canta i el tap que l'acompanya). Pujo fins a l'última coberta, no sense abans travessar la meva mirada amb la malaguenya, que vestida d'uniforme pren una copa al bar exterior amb un altre uniformat. Tinc la sensació que la mirada és llarga, pot ser que no. A la proa (o a la popa, és a dir, davant) tampoc hi ha ni una ànima. El vent relatiu és més suau que el primer dia. Sé que darrere hem deixat el continent africà i que davant tenim... El mar està a tot arreu i la lluna al cel, això segur. Decreixent. No sé si tanta tranquil·litat m'acollona o em fascina, i ho estic sospesant fins que sento un "hola" que es barreja amb l'aire humit. Ara sí que estic acollonit. La malaguenya, la Núria, em saluda amb un somriure suau, ara apareixerà el tipus uniformat, penso. Però no apareix. Durant uns segons tinc massa por per dir-li res, com allò de "El teu xicot parla?", "Per què, per cagar-la?". Doncs igual. No obstant això ens posem a parlar. M'explica, entre d'altres coses, que elles funcionen amb contractes de sis mesos que acaben cada desembre. La Núria està estudiant pedagogia. Al cap d'uns vint minuts torno a estar sol a la part davantera del vaixell (segueixo sense estar segur que sigui la proa). No em dono de cops contra la barana perquè tinc vertigen, però hauria de fer-ho per no haver ballat en Bisbal el primer dia i per haver estat incapaç de retenir la conversa (de retenir-la a ella, simplement) més de vint minuts, quan ha estat ella qui ha pujat fins aquí.

Sota la lluna sempre em surt una vena romàntica i la lluna + el mar = una vena romàntica x 2. Llàstima que sigui un romanticisme solitari, penso, però no ho lamento (recordant que vaig ser jo qui va decidir deixar la meva última parella), només ho penso. M'adono que l'estrès ha deixat pas a una mena de tranquil·litat o imitació de la mateixa, en barrejar un ritme frenètic amb el benestar de la calma nocturna. Potser no és tranquil·litat i sí malenconia. Jo que sé. Que bonica és la lluna reflectida sobre la Mediterrània.

Demà arribem a Malta.