Un creuer per la Mediterrània. Dijous: La Valeta

2019-03-25

L'entrada al port de la capital de Malta és espectacular. A priori, a ningú li crida l'atenció aquest conjunt d'illes, sembla un lloc avorrit i sense molts recursos per visitar, però quan les fortificacions angleses s'obren pas a la badia, es descobreix una filera de cases, cadascuna amb les portes i finestres pintades d'un color diferent, que trenca tot prejudici. Malta va ser descoberta pels cartaginesos i després va passar a mans romanes, més endavant les van prendre els àrabs fins que van ser els alemanys qui les governés cinc segles per cedir-la a no sé qui era; Napoleó la va fer seva durant uns anys i després els anglesos van entrar a per totes i se la van quedar; fins que el 1964 Malta va esdevenir estat independent i ara ja està dins de la Unió Europea. Em sembla recordar, del fulletó que ens donen en arribar, que els espanyols hi van pintar alguna cosa també, però aquell imperi on mai es ponia el sol va acabar en la foscor. L'hi comentaré a la família dels polos amb la bandera i el toro. A més, es nota que m'he après la història de Malta, que venia en una etiqueta de whisky de Malta ... o no era per això que es diu així? I el Corto Maltés, era de Malta o anava sempre borratxo? I el falcó maltès? Millor callo.

En baixar del vaixell fem cua sota un sol de justícia (m'encanta aquesta frase, la repetiré: sota un sol de justícia, sol de justícia, sol de justícia ...) per agafar uns mapes i allà comença el famós assalt del taxista maltès. A la parada de mapes ens han dit que hauria de costar 10 euros, però tots volen cobrar-ne 15. Finalment aconseguim el preu just i a través de la ciutat fortificada arribem fins al centre neuràlgic de La Valeta, una plaça d'autobusos, tots molt bonics, emblema de la ciutat. Aquesta consta de tres parts: un carrer ample i ple de botigues de records, la platja i la resta.

Passegem tots en família (foto emblemàtica) menys el meu germà, que va lligar amb una de les tres amigues de la seva edat i no ha estat capaç de despertar-se a l'hora, al·ludint que es trobava malament. Entre les botigues de records hi ha també cafeteries i botigues de moda. Però no és fins que apareix davant nostre una de les debilitats heretades genèticament, els "mercadillos" (a excepció del de Tunísia, que no compta), que ens endinsem en els carrers victorianes. Em compro una samarreta que diu "Nascut per ser salvatge" en anglès i surt un ninot amb un mocador al cap, descobreixo que la reivindicació maltesa s'assembla bastant a la que encara perdura a Còrsega, on vaig estar-hi fa ja anys. Els botiguers parlen anglès, però entre la gent de la ciutat se sent sovint un dialecte que sembla ser una barreja entre anglès, italià i àrab: el maltès (com el Corto i el falcó). La major expressió de l'idioma la trobem quan pugem al que diu ser un "temple típic de Malta" i comencen a sortir estudiants ja que és, en realitat, una universitat típica de Malta. Ens fem unes fotografies davant de la "Casa de Catalunya", en una de les amples carrers que donen al canal que separa La Valeta de l'altra ciutat el nom ara no recordo.

Decidim separar-nos quan es produeix una lleugera fricció familiar, la meva germana vol anar a la platja amb la nena, el meu cunyat no vol, jo vull veure la ciutat, la meva mare vol no quedar parada al sol, el meu padrastre no vol que ningú discuteixi. Finalment, la meva cosina, el fill i la mare d'aquesta, s'apunten amb mi a seguir caminant per la capital. Tots els carrers tenen cert aire a les ciutats angleses estil York o el centre de Manchester, gelosies que adornen les façanes de cases pintades en tons vermellosos, ocres i fins i tot blaus. Em compro una samarreta taronja. Contagiat de l'esperit calmós que suposa la Mediterrània, entro en una església per admirar una exposició. Els quatre que som, ens aturem a prendre un refresc i jo deixo que la suor que m'ha envoltat i m'ha anat envaint a mesura que empenyia el cotxet del meu cosí segon (Máááááássssssssimo) per les pujades de la ciutat, s'esvaeixi.

Per arribar al vaixell ens hem tornat a ajuntar, però jo i la meva mare baixem caminant per la vorera de la muralla anglesa debatent sobre l'estat del benestar i el conflicte a l'Orient Mitjà (és a dir, sobre la família). Em sento bé, no només pel fet que m'ha sorprès La Valeta com a ciutat sinó perquè he practicat el turisme que a mi m'agrada, com el que vam fer a Cagliari. Veure la vida i el moviment del lloc, escoltar a la gent parlar, observar els carrers, les cases, entrar en algun museu.

Al ficar-me a la cabina, a això de les 14.00, desperto al meu germà i li comento que anem a dinar. S'enfada perquè no ha vist la ciutat, però en un acte de joventut entusiasta decideix menjar a corre-cuita i baixar a l'illa encara que disposi d'una hora escassa. Sempre mengem al bufet lliure, no al restaurant, i després anem a seure a les tauletes individuals del Cabaret que sembla una sala d'espera gegant d'algun prostíbul com els de les pel·lícules, quan no hi ha espectacle (mai he estat en un prostíbul, o sigui que és una comparació tirada a l'aire): tauletes amb còmodes butaques envoltats de més amplis sofàs, llum tènue, música de fons, entapissat granat. Després, el més petit dels tres germans que som baixa del Grand Mediterrani i jo em dedico a estudiar, o a intentar-ho, per a les proves que tinc al setembre. M'acomodo a les butaques del passadís de la setena planta, amb els apunts repartits, el sol a l'esquena i no sé quants adolescents cridaners jugant a les cartes, mentre esperen que siguin les 19.00 i obrin el karaoke. Una afició que mai he entès aquesta del karaoke. Pràcticament no estudio res, és difícil concentrar-se quan saps que estàs enmig de la Mediterrània, en un creuer, que la Núria està en algun lloc del vaixell, que va venir a buscar-me a la proa la nit anterior o que ens vam trobar per casualitat, potser. El meu germà arriba al vaixell cinc minuts abans de la seva partida, ens calcem les sabates esportives (tennis per als pijos, bambes per a la gent del món real) i amb el cunyat fem uns tocs de pilota. No hi ha nens mal educats en el camp, només dos post-adolescents.

Em dutxo poc abans de sopar, seguint la rutina que em sembla agradable a hores d'ara ("Compte amb el graó" i "Compte amb el cap"). Repasso el programa del vaixell, és a dir, el Diari de bord, mentre per un dels canals televisius escupen Minority Report (la escupen amb elegància, és una bona pel·lícula). Decideixo que intentaré evitar la "Nit italiana" del cabaret i que si no és que rebo proposicions indecents de la malaguenya o, si no, de la cordovesa, em posaré a estudiar a l'habitació.

Aquesta tarda el meu cosí segon aprèn a caminar pels passadissos de la coberta, el seu pare està a Holanda fent un Màster de l'Univers. Durant el sopar la meva neboda torna a demostrar que quan no li donen directament la mantega, els pals de pa o les patates fregides, pot tenir molt mal geni. A la taula proposem donar-li alguna sorpresa a qui ens ha convidat al creuer i decidim que li comprarem alguna cosa a Roma, demà passat, ja que ell i la meva mare, que ja han vist la ciutat moltes vegades, es quedaran amb la nena al vaixell.

Al cabaret, apareixen els artistes de les pistes vestits de fetuccini i cantant en italià. Després, el Mag Guille ens demostra que a part d'inflar globus i donar-los forma d'espasa o de granota sap el truc de les anelles xineses. Sortim els tres esportistes de la família a fer una volta i a falta d'una oferta millor, anem a visitar el karaoke. Hi ha la rossa que ens guiava el dia del simulacre i, oh sorpresa, la Núria (la malaguenya) fent d'amfitrions. El trio d'amigues de l'edat del meu germà també està, ell no els fa ni cas, amb la qual es va enrotllar es posen cara de mal rotllo. El karaoke és un avorriment i les cançons són pitjors que si es tractés d'un recopilatori de TVE durant l'època d'Aznar. Mecano no ha desaparegut de la memòria col·lectiva, per desgràcia, i tampoc els Hombres G ni Pimpinella. Aquesta diversió em resulta depriment i decadent. Com el karaoke no tanca fins a la 1:30, suposo que la Núria haurà de quedar-se tota la nit. Ens avisen per megafonia que a les 2:00 passarem per l'estret de Messina i recomanen que sortim a veure'l.

Em tanco a la cabina un mínim dues hores, però en comptes d'estudiar veig Monstres S.A. per enèsima vegada i un tros de Retorn al Futur II. A l'hora indicada surto a veure l'estret. A la dreta, la punta de la bota italiana, a l'esquerra Sardenya. El mar a tot arreu, com un llençol planxat. Unes ratlles provocades pels corrents marins semblen bancs de sorra, el meu padrastre creu que ho són i està convençut que hi enrocarem. El meu germà puja les escales que van a parar a les xemeneies i imita el DiCaprio a Titànic, aconseguint ser el centre d'atenció una estona, en comptes de ser-ho els llums de la península i l'illa. No hi ha personal del vaixell, només passatgers omplint la proa.

Amb el vent relatiu molt suau a causa de la moderada velocitat del Grand Mediterrani, concloc que ha estat un dia plàcid, tranquil, serè. I llavors em ve, fugaç però persistent, com tots els últims dies dels últims mesos, la imatge d'una persona que n'evoca una altra. La primera és un present difuminat i un futur sòlid, espero. La segona és el passat. Com ho fa el mar per donar-te la calma necessària que permet evocar-ho tot sense convertir-ho en tempesta?

Demà per la tarda arribem a Nàpols.