Un creuer per la Mediterrània. Dissabte: Roma

2019-03-28

Avui és el dia D, el dia clau, l'hora H. En primer lloc, o en segon depenent cap a on bufi el vent, perquè estem a Roma, ciutat en la que hauria volgut néixer si no hagués nascut a Barcelona i, en segon lloc, o en primer segons es ve d'orient o d'occident, perquè la nit es preveu moguda. A les 6:30, puntual, la veu de nacionalitat desconeguda ens desperta cordialment: "Bon dia, senyors i senyores passatgers, el Grand Mediterrani es troba ancorat al port de Civitavecchia. Tots Els que hi participin de les excursions programades, haurien d'estar en bar Cabaret a les ... ". Aproximadament dos minuts més tard (grau d'error de +/- 30 minuts) sona el mòbil, la mare ens desperta. Avui és "'la maaaammmma!!" doncs estem a la capital italiana. I per celebrar-ho, res més que un bon xou matiner a càrrec de la família al complet. Tot comença just després de l'esmorzar...

Mentre esperem a que ens toqui el nostre autocar, amb el que hem de sortir de Civitavecchia per anar a Roma, agafo de la mà a la meva encantadora neboda, la càrrego en braços i m'acosto a la Núria, la malaguenya, que està al micròfon encarregada de nomenar els grups de les sortides. La nena, petita i viva, la reconeix i diu el seu nom, ella es gira i la saluda. Sí, sí, la saluda. A mi ni em mira. Intento llavors un acostament desesperat en què estic a punt d'ensopegar amb els cables del micròfon però recordo que la nit espera...

A continuació, quan s'anuncia la nostra sortida, el meu germà s'adona que no porta la càmera digital i surt corrent a buscar-la. Ens informen que anem baixant i que haurem d'anar en autobusos separats, perquè no hi ha vuit (els avis i la néta es queden al vaixell) places en un mateix autocar. Després d'uns quants minuts, en què el nen (el meu germà) no apareix, vaig a buscar-lo a l'habitació, allà em diu que no troba la càmera, que li han robat. Li dic que ja ho investigarem en tornar, però ell diu que no, que no se'n va sense la càmera. La busca per totes les habitacions i maletes, la cosina i la tieta i el fill de la cosina se'n van per compte propi. Quan han passat gairebé vint minuts, baixem de nou, ell deixant anar malediccions contra la humanitat, i ens trobem que han marxat gairebé tots els autocars, menys dos, i que aquests no tenen places. Queden dos vehicles més que no van a la ciutat romana sinó que porten a les ruïnes de no sé on. Les noies ens diuen que ens haurem de quedar al vaixell. Indignats, diem que hem pagat per la sortida i que no ens mourem d'allà (el cunyat s'ha lligat al para-xocs d'un autocar amb les corretges de la cadireta de la seva filla i canta el "no ens mouran" en italià), però elles diuen que la sortida, com diu el bitllet, era a les 8.00. Després de moltes protestes, trucades a altres conductors ja a mig camí romà, ens fiquen als dos autocars, que hauran de fer bastanta volta per deixar-nos davant el Coliseu. Després, em diu una de les guies, haurem de parlar amb les guies responsables per veure on dimonis ens col·loquen per al retorn.

Anem just darrere de les dones del Tupperware durant tot el viatge i tothom sap que arribarà tard per culpa de o gràcies a nosaltres, que els fem fer volta. A mig camí parem en una àrea de servei en la qual tenen comissió. A mesura que sortim de la ciutat portuària i durant les dues hores de camí, la guia no para de comentar coses sobre el paisatge i explicar-nos que si a Roma veurem tal o veurem qual. A la tornada repetirà exactament el mateix. Jo vaig estar a la capital italiana fa ja uns anys, amb un grup d'amics, i em vaig enamorar de la ciutat, autèntic museu tota ella i sobretot, plena de romans. A mesura que entrem i que es van descobrint les diferents construccions dels dos imperis de Roma, el romà pròpiament dit, i el del Mussolini, els passatgers no paren de repetir: "Collons amb els romans" mentre filmen i fan fotos des de dins l'autobús. Ens deixen davant el Coliseu i allà ens trobem amb la resta de la família. Jo faré de guia ja que sóc l'únic que hi he estat. Comencem per l'exterior del circ, l'interior, al meu entendre, no val tant la pena i es perd molt de temps fent cua. Caminem per entre els arcs de triomf fins a una via principal que porta a la "maquina de escriure", construcció monumental i de bastant mal gust, però veritablement espectacular.

A part de la manca de semàfors a les cruïlles més complicades, Roma destaca per la quantitat de bastides que omplen els carrers, ja que cada vegada que fan caure alguna cosa per fer un edifici nou hi troben restes romanes i estan obligats a conservar-les. Hi ha columnes dòriques i jòniques a cada cantonada, mercats, restes de cementiris, antics temples, construccions polítiques i altres cada cinc-cents metres, és realment fantàstic, raó per la qual el metro de Roma no té més quilòmetres, perquè no poden. També és fantàstica la nostra odissea per trobar la Piazza di Espagna, ja que els romans tenen la bonica i simpàtica costum d'enredar als turistes; donem més voltes que un gladiador fugint dels lleons, fins que en arribar, a ple mig dia amb una calor dantesca, descobrim que està en obres i no es veu gairebé res. Decidim, estoicament, aturar-nos un temps per esmorzar. Passejo amb el meu germà per les botigues de moda i prenem un cappuccino. A les dues ens trobem amb tots a la Piazza di Espagna i anem a buscar un restaurant, però quan la meva germana diu que han trobat una botiga molt bona, jo, que defalleixo i em trobo marejat, faig via amb el meu germà. Em compro una altra samarreta, ara de màniga llarga (ja en vaig comprar una color taronja a Malta, aquesta és verda) i ell uns pantalons. El cunyat adquireix una camisa brutal que jo no he comprat per raons purament econòmiques. Després de dinar en un mal restaurant italià (mira que és difícil), fem via a la Fontana de Trevi, on, evidentment, tirem les monedes de rigor mirant enrere i on, evidentment, xoquem contínuament amb la marabunta de turistes (molts d'ells seguint a una guia amb un cartell i un nombre i el logotip d'un vaixell com el nostre) i on, evidentment, desenes de venedors ambulants intenten convèncer-nos que la millor decisió de la nostra vida és comprar una pistola de bombolles. Veiem després la Piazza di Colon. Més tard arribem fins a la Piazza Navona, decorada amb la roca de Déus i herois i un forat al mig i amb un enorme bastida tapant gairebé tota la basílica.

A les 16.00, fent càlculs logarítmics del temps que ens queda (logaritmes neperians, no us penseu, que tenim nivell en la nostra família), una part de (germana, germà i cunyat i filla del cunyat) decideixen anar al Vaticà. La primera, la tieta, el fill de la cosina i un servidor de mi mateix anem al Panteó d'Agripa (un general romà tan avariciós que va comandar les tropes a canvi d'un panteó gegant enmig de Roma). Abans, tenim la missió de trobar la botiga del Pinotxo. A cada volta que donem pel centre de la Città ens trobem una columna o una construcció apareguda rere la façana d'un edifici. És una ciutat, al meu gust, de bava, i l'encant dels italians (una mica enganxosos, sí, però també encantadors a estones) ho remata. Preguntem als carabinieri i ens diuen que el Pinotxo és una figura tan típica de botigues artesanes italianes que n'hi ha a tot arreu. La meva cosina, que ha estudiat hostaleria i sap italià, anglès, francès i diversos idiomes més, fa d'intèrpret, jo porto el cotxet del nen. Finalment però, després de molt caminar, de molt marejar-me (aquesta sensació estranya que tinc al trepitjar terra ferma des de Malta), trobem l'establiment. Just al costat hi ha el Panteó. El Panteó per fora és preciós, però per dins és acollonant. L'enorme volta amb els nínxols de la família Agripa, el forat circular de la part més alta deixant caure el sol com a única font de llum de tota la construcció, els frescos i els relleus de les parets, el marbre del terra ... Uf! Quan vaig viatjar a Roma per primera vegada, els quatre que érem vam acabar anant cada dia almenys una vegada a veure el Panteó.

Bé, doncs a marxes forçades comencem a caminar de tornada al Grand Mediterrani, parant a cada temple uns instants fins agafar un taxi menys perillós que el napolità. S'acosta l'hora de la cita, la città queda enrere. En arribar són exactament les vuit, tenim el temps just per dutxar-nos i anar a sopar. Segueixo com col·locat, a cada passa que dono em sembla que el vaixell es mou. Em explicaran més endavant que a alguna gent li passa després de molts dies de viatjar per mar, que es mareja en tornar a terra. Abans de sopar, ens adonem que no hem trobat res interessant per regalar a qui ens ha portat de creuer, ja que el temps que hem estat tots junts hem discutit (amistosa o familiarment parlant) sobre diferents opcions sense trobar res. Li regalem una samarreta del creuer i demanem al Trio Paraguaià que li canti a mig sopar una cançó mexicana. Tot el restaurant es gira a mirar-nos, és una situació divertida, ell s'emociona.

Després de sopar, histèric com estic i histriònic com sóc, baixo al camarot a veure un tros de X-Men 2 intercalat amb fragments, com no, de Pinotxo. Fins a la una no acaba la festa de les ombres i serà llavors quan m'he de trobar amb la Núria. Els tres homes immadurs del viatge (cunyat, germà i jo) anem a prendre alguna cosa al bar després d'aguantar uns cinc o sis minuts del cabaret "Paris La Nuit". Fa just una estona que el Grand Mediterràni ha salpat de Civitavecchia en direcció a Montecarlo. La Mediterrània sembla desplaçar-se suaument sota nostre, mimant el vaixell turístic que el trenca en dues parts simètriques, com una cortina obrint-se sota una lluna decreixent.

Exactament a les 12:45, faig veure que estic cansat i vaig a fer un volt per les diferents cobertes, dissimuladament, com qui busca alguna cosa o simplement passeja. Jo passejo buscant o potser, no ho sé, busco passejant. Llavors la veig, incommensurable, sortint del Cabaret amb un vestit tan elegant que em fa sentir ridícul amb els meus pantalons senzills i la meva samarreta. No perquè jo aprovi l'etiqueta, sinó perquè sembla que anem a dos llocs diferents. La Núria i jo xerrem una estona a la coberta del mig, prenent una copa. Tot és perfecte, sembla de postal, és massa artificial, penso. Ella és massa bonica, el creuer és un "locus amoenus" modern, la nit està estrellada, la mar en calma, la beguda tropical...

Segur que em desmaio o que rellisco i em trenco una cama. Però no passa res d'això. En un moment determinat, veient que jo no prenc la iniciativa ja que estic massa nerviós, la Núria em suggereix canviar de lloc. Caminem fins a la popa. Allà, l'escuma que produeixen les hèlixs del vaixell sembla perdre's fins a l'horitzó. El vestit deixa veure una esquena que sembla suau i fresca. És més jove que jo però em dóna mil voltes a tot. Em sento massa alt i desmanegat, massa maldestre, massa ximple, massa de tot. Però se'm passa quan ens fem un petó. He dubtat tant que gairebé m'ha hagut d'assaltar. Ens estem allà una estona més, la Lluna somriu i diria que en algun moment em pica l'ullet; després tornem a canviar de lloc i sí, la seva esquena és tan sedosa com havia imaginat. Collons, m'encanta Roma.

Demà arribem a Montecarlo.