Un creuer per la Mediterrània. Diumenge: Mònaco

2019-03-29

Avui és l'últim dia de creuer, quedarà una nit on vorejarem la costa mediterrània fins arribar a Barcelona, ​​sobre les 8.00. És un dia que ja conté certa nostàlgia, una sensació de final que impedeix, en part, gaudir totalment de l'última parada al país dels rics. Un país on els pijos són els reis, un paradís fiscal. Però no s'han gastat els diners, precisament, en fer bonica la seva capital. Només entrar a la badia de Port Hercule, uns gratacels sense la gràcia dels de Chicago o Nova York, es barregen desorganitzadament amb mansions de luxe situades uns metres més amunt. El Casino obre, majestuós, l'altra badia. Criden més l'atenció els iots que es veuen ancorats al port que no la ciutat, no massa gran, presidida a cada costat per dos edificis emblemàtics: el Casino i el Museu Oceanogràfic (que un dels Rainieri va construir per demostrar la seva afició pel mar). Al centre, com ja he dit, tot són gratacels estil Lloret, Blanes o Benidorm en primera línia d'aquell port atapeït i que es va fent gran sense gaire encert.

Només baixar noto el mateix mareig que a Nàpols i a Roma, la sensació de seguir flotant a l'aigua en comptes de ser a terra ferma, de caminar fent esses. Fem un primer passeig en direcció a l'Oceanogràfic que ens fa suar. Al nostre costat passa de tant en tant un cotxe de luxe que provoca l'admiració del meu germà. Mal dia per encarregar-li les fotografies, gairebé totes seran de vehicles. Més enllà dels gratacels s'obre el centre de la ciutat, el centre antic, almenys, tan pulcre com fred, els edificis estan restaurats a la perfecció, totes les avingudes són de vianants i els jardins són deliciosos. No és precisament bonic, no es tracta d'un centre antic fet amb la gràcia de les ciutats mediterrànies (fins i tot Marsella, lletja perquè sí, té un casc antic digne d'admirar), és més aviat una gran urbanització que s'ha anat ampliant a mesura que els rics descobrien la gràcia, si és que n'hi ha, de la zona. Arribem al museu, l'entrada val 12 euros i decidim, estoicament, no entrar-hi; total, a Barcelona n'hi ha un de molt ben treballat, no farem més ric al Rainieri aquest. Això sí, ens cobren 4 euros per una ampolla d'aigua (4 € del 2004). Mentre esperem per pujar al tren turístic (poc té de tren, més que la forma, ja que va amb pneumàtics) passegem pels jardins de Saint Martin, on cada arbre és diferent i té un cartell que et diu quin és: arbres importats del Japó , del Brasil, de Canadà... Llàstima que està en francès i en llatí i els dos idiomes només els vaig començar a estudiar, sense arribar mai a conèixer-los.

El tren ens porta com per un zoo, ens ensenyen el palau dels prínceps (sí, la frígida i la calenta, la femenina i la masculina i l'indefinit) on munts de turistes, entre ells els del nostre vaixell que van en excursió organitzada, fan cua per veure el canvi de guàrdia que, com en molts palaus i centres històrics, és d'allò més pintoresc. Ens porten també pels carrers per les quals es munta el circuit de curses de Fórmula 1 i la corba en la qual es va estampar Fernando Alonso no sé quin any (foto). Per trencar una mica la serietat de la resta de turistes que ens acompanyen, amb la meva germana i la nena comencem a fer el soroll dels cotxes de carreres per dins del túnel, la nena es parteix de riure, el meu germà s'anima, jo cada vegada estic més marejat.

Després del tren ens disgreguem, i els dos nens de la casa recorrem tot el passeig marítim, fent fotografies als cotxes de luxe, visitant l'espectacular estació de trens (el millor de la ciutat, però el lloc més solitari), una església raquítica i, finalment, els jardins del Casino, amb escultures de diferents i reconeguts artistes internacionals, alguna d'espantosa, moltes que valen realment la pena. Al Casino no ens hi deixen entrar, però molt amablement el porter s'ofereix a tirar a la bústia interior les postals que portem. Em sembla entre curiós, patètic i graciós que a les onze o dotze del matí, homes i dones totalment arreglats, es perdin el sol mediterrani entrant a gastar-se els calers en una sala de jocs, però és clar, en alguna cosa han de polir-se els bitllets. Ja s'han comprat el iot, els quatre cotxes, les tres cases i alguns tindran helicòpter (hi ha un heliòdrom important al costat del parc de Fontvielle, molt a prop del camp de futbol de l'AS Mònaco). El meu germà es compra una gorra de Fórmula 1, les samarretes del futbol ara són molt cares a causa de que l'equip va ser finalista de la Lliga de Xampinyons la temporada anterior.

Una de les altres gràcies de la ciutat, a part de dones empolainades, tipus amb cotxes d'impacte que els treuen per recórrer els 500 metres que té de carrers la ciutat, i dels jardins, són els penya-segats. Mònaco es va construir per voluntat de reis, de manera que la muntanya, per poder arribar al mar, va ser trencada en sec formant precipicis que deixen veure tota la Mediterrània en la seva excel·lència. A la una ja estic marejat fins a punts extrems i decideixo retirar-me al Grand Mediterrani, encara que només queden noranta minuts per tornar. Demà, a més a més, només arribar vaig cap a la universitat a examinar-ne i això em té una mica preocupat. Però, evidentment, no estudio quan arribo el vaixell, sinó que faig un recorregut estratègic per tal de trobar a la Núria (ara ja no és "la malaguenya", és la Núria i punt), però no la veig per enlloc. Pico alguna cosa i em poso a dormir.

En el precís moment en què inicio l'entrada a la fase REM, és a dir, just quan m'adormo, arriba el meu germà com un terratrèmol fent comentaris simpàtics i encén la televisió. Aviat hem d'anar a dinar. Està entusiasmat amb els cotxes i diu haver-se trobat uns dels que ha conegut durant el viatge a les portes del Casino. Fullegem el diari d'abord i descobreixo tristament que no hi ha res que em cridi l'atenció, només la segona part del curs accelerat de Tai-Chi. Però hi serà la Ester, la cordovesa, i com em miraran les animadores si han parlat amb la Núria? No tinc res del que avergonyir-me, tot el contrari, però aquestes situacions em posen una mica nerviós. Em sembla que em quedaré tancat a la cabina mirant pel·lícules (posen Moulin Rouge i Finding Nemo, ni més ni menys) i deixant que la meva por a la societat em converteixi en una planta o en un llimac. O en una patata fregida, tant és.

Però no, després d'una bona migdiada sense dormir, és a dir, de estirar-me al llit i parlar amb el company de cabina i de sang, decideixo pujar a estudiar fins al moment del Tai-Chi, i estudio una mica mentre els meus ulls es van alçant per damunt dels folis per trobar-la a ella, sense èxit. A les 17.30 aprenc una mica més sobre les postures per canalitzar l'energia, descalç, sobre el parquet de la discoteca, i no detecto cap mirada o comentari especial en les animadores. Què m'havia pensat jo, que sóc important? Mònaco em deu haver pujat al cap. I les hores s'escorren i pensar que tornarem a estar a la ciutat, en un mar on en comptes d'aigua hi ha asfalt i en comptes de peixos cotxes, em fa reflexionar que no només tornaria a repetir aquesta experiència sinó que no em faria res que a durés una setmana més. Tot i el mag i l'humorista, tot i la família del toro Osborne i més enllà de la música del Bisbal. A la coberta superior, estirat en una de les hamaques, amb el Grand Mediterrani en marxa acomiadant-se de la costa francesa, m'entra un atac de transcendentalisme i m'espanto. És l'hora d'un bon mojito! Després dutxa i sopar de gala.

I el sopar és el millor de la festa de comiat, ja que els cambrers hondurenys, panamenys, guatemalencs, mexicans, peruans, argentins, etc. ens delecten amb una exhibició de ball mentre serveixen el menjar i provoquen que tot el públic s'alci seguint el ritme i picant de mans mentre ells es passegen amb els plats al cap, focs i malabars. La resta de la teòrica festa es limita a un espectacle final al cabaret que resulta tant trist com els anteriors, exceptuant quan el presentador d'origen desconegut acomiada les animadores i descobreixo que la Núria resulta una mena de regal final. Va vestida amb un conjunt negre que tira de la cadira. I si em poso a treballar al Grand Mediterrani durant uns mesos? I si em faig animador? Jo, ballant amb el meu estil inconfusible (per dolent, que no per original) i dient-li a la penya: "Aquestes palmes, som-hi tots" i fent cursos de Tai-Chi o animant un karaoke ... No, quasi que no. Prefereixo sortir a la coberta amb el cunyat i el germà a prendre una pinya colada i admirar la nit mentre entrem al Golf de Lleó. Abans, ve la part divertida, o de plorar a llàgrima viva, quan veig baixar a la Núria per les escales i dirigir-se a la nostra taula al cabaret i gairebé sense mirar-me ens pregunta a tots si ens ho hem passat bé i, sense deixar-nos acabar la nostra resposta, se'n va. Ja no tornaré a veure-la més.

A última hora, quan la festa ja no se sent i la majoria de gent dorm, faig una visita final a la proa (davant, sigui la proa o la popa) i contemplo el mar, amb el reflex de la lluna en quart minvant i , abans d'un nou atac filosòfic i metafísic, torno a la cabina i em fico al llit amb Nemo de rerefons. La meva germana i jo ja fèiem plans, a l'hora del sopar, per a un nou creuer, aquest cop però, per les illes gregues o recorrent el Nil. A través de l'ull de bou es distingeixen unes llums que han de ser Portbou, o Roses, és el tram final d'un creuer pel Mediterrani.

Demà arribem a Barcelona. Però aquesta serà una altra història i, com deia Michael Ende, haurà de ser explicada en una altra ocasió.