Un creuer per la Mediterrània. Divendres: Nàpols i Capri.

2019-03-28

La salutació cordial matinal de la meva mare em desperta mentre, per l'ull de bou, es mostra un mar en calma i, de fons, la silueta de la bota italiana. El meu germà dorm en una posició de dubtosa recomanació mostrant-me, només obrir els ulls, el color dels seus calçotets. Els apunts per estudiar estan estesos sobre la maleta que descansa a terra; si el bo del Daniel veiés com deixem l'habitació poc després de la seva feina, potser li vindria al cap de nou el desastre del Mitch, encara que dubto que alguna cosa així, i més quan ho has perdut tot, se'n vagi mai del cap. Després de rentar-me la cara fullejo el "Diari d'abord" per distribuir el matí. Avui el Parc Infantil obre a les 10:00, si esmorzo molt potser tindré forces per portar-hi a la meva neboda, saludar la Núria i comentar alguna cosa graciosa i espurnejant com: "Ei, l'altra nit estava espès" o ximpleries de les que em surten quan vull mostrar-me interessant i només aconsegueixo sembla ridiota. A veure, en resum, el planning és:

10.00-13.00 - Parc Infantil. Podria vestir-me de nen petit, però amb 184cm no colaria.

10:15 - relaxació a la discoteca. Mal lloc per relaxar-se, i a més ho fa una tal Rosana i no sé qui és.

10:30 - activitats esportives a la coberta 10. No, de bon matí no toca, estarà ple de nens i adolescents amb acne. A càrrec d'Almudena, crec que aquesta és la de Còrdova. Però si em poso a jugar a futbol descobrirà que sóc exquisidament dolent. Millor ho deixo.

10:30 - Trivial a la piscina. Trivial a la piscina? "Qui va descobrir Amèrica?" Resposta: "glu, glu, glu...". D'acord, és un acudit viscós. Ho fa la Esther. Em sembla que la cordovesa és la Esther i no l'Almudena. O no? Ara dubto, però del Trivial em sé la meitat de les preguntes i cantaria molt. També passo. Potser simplement em deixo caure per allà per veure si la cordovesa és la Esther o l'Almudena.

11:00-14:00 - Sala de Play Station. Això sí que em motiva, però no sóc aquí per quedar-me davant d'una televisió, no senyor. A més, posa que només és per a menors de 15 anys. Jo fa 15 anys que tinc 15 anys.

11:00 - Gimnàstica d'estiraments. Qui serà la Victòria? No sabia que cap de les animadores es diu Victòria. I què han de estirar? Millor callo, passem a la següent opció.

11:00 - L'hora del Bingo. SUPERPLAN. Només s'accepten pagaments en efectiu.

11:45 - Tai-Chi. Mira, veus? Això sí que em faria gràcia.

Decidit, surto de la cabina i esmorzo. Al restaurant em trobo a la família gairebé al complet. Dos ous ferrats, dues tortitas, combinació de fruites, un croissant de xocolata, llet amb cereals, suc de taronja i cafè. Potser ho vomito tot ja que davant nostre torna a seure la família del toro Osborne. Després baixo, em poso el banyador (d'un taronja brillant, m'agrada el color taronja), desperto al meu germà i surto a la piscina. Tres-cents mil banyistes en deu metres quadrats. Si dic "Bomba!" gairebé segur que s'aparten. El Sol és de justícia (la justícia que millor ni italiana ni espanyola, estem en aigües internacionals) i em dic a mi mateix que no puc anar-me'n del creuer sense haver-me banyat com a mínim una vegada. M'obro pas a cops de colze, em remull i surto. He intentat nedar, però en estirar el braç han passat dues coses: he enfonsat a un senyor calb i he ficat el dit al nas d'un preadolescent. Surto de l'aigua mostrant el meu cos de gimnàs (ehem, ehem) i em poso a prendre el sol amb un llibre de la facultat per semblar més interessant i més jove del que sóc. Hi ha una italiana amb pits operats (gairebé li arriben a la barbeta) dues hamaques més enllà. Sé que és italiana perquè diu "Cosa fare, stronzo di merda?" en comptes de "Què fas mirant-me els pits, imbècil?". Em submergeixo en una lectura apassionant fins que al cap de deu minuts decideixo que un creuer no és un bon lloc per estudiar. Baixo a la cabina, desperto al meu germà (sí, una altra vegada), em vesteixo i vaig a la recerca de l'Almudena i de la Núria. O de l'Esther i la Núria. A poc a poc em convenço que l'Almudena es diu Esther i penso: "arribaré a la sala on es fa tai-txi una mica més d'hora i així parlaré amb ella". Abans passo pel Parc Infantil i descobreixo que no hi ha la meva neboda, deuen haver anat a la piscina de la coberta superior. Per sort la Núria no veu el meu ridícul i fujo. Quan entro a la sala de Tai-Chi hi ha la cordovesa, m'apropo i li dic: "Hola, Esther, vinc a fer Tai-Chi". Ella respon: "Jo sóc l'Almudena". Si estigués al Bingo hauria cantat línia. Al cap d'una estona m'estic exercitant fent veure que manipulo boles d'energia (imagino que sóc Goku) i mentrestant penso en la Núria, que de fet (em dic a mi mateix) és més bonica i més simpàtica.

A les 14.00 atraquem al port de Nàpols. Prèviament, els tres germans hem decidit anar primer a Capri amb un dels vaixells taxis i després visitar Nàpols d'una revolada. Pugem, amb el carro de la neboda i la neboda lligada a ell, a un ferri que té cafeteria dins i poc a poc ens allunyem de la ciutat que em fa pensar en Maradona esnifant coca i en la màfia, i ens apropem a una illa realment espectacular pels seus penya-segats i costes. Capri sembla una illa plena de rics. La meva germana diu que ella es quedarà en una de les platges amb la nena. Nosaltres ens banyem (el meu germà amb els pantalons pirata blancs, jo després d'un exercici de canvi amb tovallola digne de Rowan Atkinson) i més tard ens dediquem a passejar per l'illa, que està vista en dues gambades. Les Vespa van a tota llet i els carrerons que pugen i baixen ens fan suar de valent. Bàsicament Capri té dos carrers, un tocant el mar, l'altra a la part alta del poble. Enmig hi ha camins i carrerons pels quals no hi caben dues persones. Les voreres no existeixen, has de passejar mirant de no atropellar algun autobús i sortejant les Vespa. Jo vaig tenir una Vespa.

Al cap de dues hores, deuen ser ja les 17.00, tornem a agafar tots el ferri i anem cap a Nàpols. Un cop desembarcats, passem una odissea per trobar un bus turístic que ens deixi no recordo on, però no podem agafar-lo perquè torna quan el Grand Mediterrani ja haurà salpat. Caminem, doncs, per la ciutat més caòtica que he vist mai, entrant en diferents llocs culturals. Realment, té tant de bonica com de desordenada. Les motos pugen a la vorera sense pensar-ho si troben que hi ha massa trànsit (i sempre n'hi ha massa), els carabinieri miren el cel, els cotxes piten com si fos un debat de "Salsa Rosa", la gent crida pels carrers, els taxistes se salten els semàfors i giren a l'esquerra en direcció contrària, a cada cantonada hi ha un museu, una plaça romana o una escultura. Al cap de dues hores caminant tinc mal de cap i tant els altres com jo (he canviat a la germana per la cosina no sé on, de fet són germanastra i cosinastra, no sé si ho havia dit, però és per estalviar explicacions) ens queixem del merder absolut que regna. Tot i això, nosaltres ho mirem fascinats, és com un gran espectacle (millor mirar-ho ben arrambat a la paret, sobre la vorera, per si de cas). Gairebé cap motorista porta casc, la conducció temerària està a l'ordre del dia i acabo convençut que la majoria d'especialistes de pel·lícules d'acció americanes han de ser napolitans, com la pizza o la salsa. Finalment, a la Piazza Garibaldi agafem un taxi. No sé què he vist i què no de la ciutat, no he entès el mapa que porto al damunt i estic una mica atordit. Recomano Nàpols a la gent que no hagi de desconnectar de res. No obstant això, estic encantat, viure i veure una ciutat com aquesta a mi m'entusiasma, és realment una jungla d'asfalt. El taxista no mira la carretera sinó que es va girant per parlar amb nosaltres i jo asseguraria que baixa tota la Via Duomo en contra direcció per evitar l'embús. Em comenta que Nàpols té un milió i mig d'habitants i és, després de Roma, la ciutat més important d'Itàlia.

Estic tant esgotat que em sento marejat en baixar del taxi. Després de 16 minuts (de rellotge) intentant creuar un carrer (Via Nuova Marina, per precisar) entrem al port i pugem al Grand Mediterrani, on m'estiro una estona fins a poc abans de sopar.

Avui toca la nit màgica, sobredosi de Mag Guille, no ho suportaré. I després, no em podré perdre (sarcasme) els jocs i activitats amb el títol: la parella ideal. Durant el sopar planifiquem el dia següent a Roma, en la qual jo ja estat i faré una mica de guia turístic. Aprofitant que la neboda es quedarà amb els seus avis, nosaltres comprarem el regal per qui ens ha convidat. Poc després d'un sopar animat (lluita entre la nena i les patates fregides de nou), baixem a la cabina on miro una estona de La vida sin mí fins que decidim no anar a veure el Mag i directament passar a la coberta per beure alcohol i veure Itàlia. Una nova i espectacular nit s'obre rere nostre. No hem tingut ni un sol dia de vent o núvols, tot sembla perfecte. Quan ja és negra nit passejo una estona per les cobertes amb el meu germà fins que aquest decideix quedar-se a la discoteca amb la gent que ha conegut. Jo ja no tinc el sentiment pessimista d'ahir en que vaig recordar la meva última relació de parella i el fet que no arribés més lluny. Nàpols m'ha animat i saber que demà estarem a Roma m'aviva, ja que adoro aquesta ciutat. I mentre penso i desvario en el meu interior, en un dels laterals del vaixell (ara sí que no sé si es babord o estribord), veig que la Núria es troba asseguda al bar de proa parlant amb algú. Decidit, entro dins el bar i demano un whisky que, molt gentilment, el cambrer omple més del que toca. Per cert, sí, sona a pel·lícula de detectius o de Clint Eastwood això de "entro i demano un whisky", però és cert com la vida mateixa, rarament demano res que no sigui whisky quan prenc alcohol fort. Al cap d'una estona d'incontrolada vergonya en la solitud de la barra del bar, la Núria em fa un senyal perquè hi vagi i em poso a parlar amb ella i amb l'ombra d'un oficial mexicà. Semblo extravertit i tot, rient i explicant coses, però no ho sóc. Per dins l'estómac es queixa sense parar, de nervis. Després, potser una hora o tres quarts o dos minuts, ara no ho sé amb exactitud (tendeixo més als tres quarts), la Núria diu que s'ha d'anar a dormir, que demà es lleva molt d'hora

L'acompanyo al llarg de les cobertes laterals en silenci. "Digues alguna cosa, stronzo!". Abans de separar-nos a l'entrada de les escales que baixen a les cabines, em diu que demà ella ha de fer "la nit de les ombres", que qualifica de ridícula, però després, cap a les 00:30 ja haurà acabat, que segurament anirà al bar de la coberta del mitjà, que ens hi podríem trobar. M'enrajolo com una paret sense revestir i dic que sí, que sí, que allà estaré i ens acomiadem amb un intercanvi de somriures, tímid i nerviós el meu, el d'ella encantador i segur. Les restes del segon whisky em tremolen a les mans. Amb el somriure enganxat baixo fins a la meva cabina, m'empasso un tros de La Bella i la Bèstia 2 i em quedo adormit.

Demà arribem a Civitavecchia.