Una més

2015-08-26

L'efecte de les drogues començava a decaure, com ho feia la seva joventut, deixant pas a la creixent maduresa imposada per la força. Les cames ja no li flaquejaven, podia alçar-se i caminar, anar fins al lavabo on feia estona que desitjava buidar la bufeta. Un rellotge de paret, lleig com poques coses, marcava les set i quart del matí. Si no anava errat, era dijous. Potser divendres. La festa havia estat bé, pensà, pixant. Llàstima que la majoria de gent havia quedat KO molt aviat per culpa d'aquella pastilla blanca. El camell habitual havia assegurat que era l'hòstia, però resultà tenir massa cavall i les ganes de ballar van donar pas a escenes relativament tristes, la gent tombada als sofàs posant cares, amb la pell elàstica, i movent la mandíbula com malalts. Ell, quan anava serà, s'intentava convèncer que ja no tenia edat per aquelles festes, però hi tornava un cop i un altre més, sempre que es presentava l'oportunitat. I una altra nit entre setmana sense dormir i d'aquí a poc a treballar, amb tot el que acumulava. Menyspreava la seva feina, repetitiva i buida com aquell tram de la joventut que s'escolava. La gent va anar marxant, fins que solament va quedar ell dempeus. L'amfitrió feia estona que dormia. Tota la nit parlant lentament, la boca pastosa, tota la nit aquella música que de dia era incapaç de tolerar. No sabia si mai n'aprendria ni si en volia aprendre. Aquelles nits en vela, una rere l'altra, el mantenien aferrat a la joventut que se li escapava, a la realitat que no li agradava.