Vaig ser poma d'aquella pomera

2019-06-01

Dissabte, 1 de juny de 2019

Alguns diran que com la fruita, madurem fins que caiem de l'arbre. Madurar és passar de llavor a flor (que bonica és la flor de la pomera!), y de flor a fruita verda, de fruita verda a fruita dolça, cada vegada més dolça fins que el sucre ens acaba espatllant. Amb sort, els ocells acabaran amb nosaltres abans, o potser després, en caure, al podrir-nos a la terra que va veure néixer el nostre arbre, les llavors que vam deixar dins creixin en un altre lloc. Llavors, amb el temps, quan el tronc sigui prou fort per portar les branques fins el més a prop possible del sol, mentre floreixen alhora que s'obren pas a cops de colze, puguem mirar el pomera de què vam caure i dir: jo vaig ser poma d'aquella pomera. Aquesta metàfora, el que a mi em diu, mirant la natura, és que la vida va de caure i aixecar-se en un cicle sense fi. Quan la pomera mor, ha deixat pomes escampades pel camp perquè s'aixequin al seu lloc. O alguna cosa així.

Hi ha una frase a la pel·lícula World War Z (Marc Foster, 2013), per a mi una de les millors pel·lícules apocalíptiques que he vist, al costat de l'excel·lent Children of men (Alfonso Cuarón, 2006), quan Gerry Lane (Brad Pitt) parla amb la família portuguesa que es troben en un apartament de la ciutat, que diu: "Només els que es mouen sobreviuen". I l'arbre, amb el seu limitat moviment vertical, es mou a la seva manera dispersant les llavors que hi ha dins les pomes. Aquesta frase em sembla també una metàfora sobre la vida en general. Com a exemple puc explicar quan em vaig obstinar a ser director de cinema, durant la part iniciàtica de la meva adolescència, i em sabia de memòria una infinitat de noms i dades cinematogràfiques, em comprava revistes i veia programes a altes hores de la matinada sobre cinema. El meu pare insistia que fes alguna cosa més que demostrés aquesta voluntat meva, que agafés una càmera i comencés a fer fotos o a gravar coses. Jo no ho vaig fer. "Què esperes? Creus que sense fer res un dia trucaran a la teva porta oferint-te dirigir una pel·lícula?". Evidentment no va trucar ningú a la porta i, amb el temps, aquesta idea que vaig confondre amb un somni, es va anar transformant en la de ser guionista, aprofitant que des de petit m'ha agradat escriure ficció. Potser, d'haver-me mogut, ara seria director de cinema. Però ja no ho vull, era poma d'un altra pomera llavors i ara tinc el meu propi.

Com deia, la vida va de caure i d'aixecar-se, però sobretot va d'aixecar-se, perquè caure està xupat, fins i tot pots tirar-te. I madurar és deixar que et piquin els ocells, que et surti algun cuc i llavors durant un temps creguis que totes les pomes que t'envolten són més dolces que tu, són més saboroses, són més boniques. A les pomes dolentes no els surten cucs, els cucs són llestos i van a les més nutritives. Algunes pomes, quan veuen que estan a punt de caure, s'agafen fort a la branca intentant no ser les primeres o les úniques, no volen caure soles i després, ja a terra, demanen a altres pomes, a aquelles que van intentar fer caure amb elles, que les ajudin a aixecar-se.

Això em porta a pensar (ja veieu que avui divago una mica o molt), que hi ha gent que, per la raó que sigui, no pot estar sola mai, necessita sempre algú a qui agafar-se, algú que no els deixi caure. I si mai aprens a caure, mai aprendràs a aixecar-te. Els nens o nenes sobreprotegits no es fan conscients ni de la por, element de supervivència bàsic, ni de la necessitat d'esforçar-se per tornar a estar drets; altres ja ho fan per ells o elles. Parlant d'arbres, hi ha persones que són com aquests micos que no es desprenen de la branca a la qual se subjecten fins que no tenen una altra branca a la que agafar-se. Potser branques de pomera i, en el seu moviment de pèndol entre una pomera i la següent, mouen les branques fent que caiguin unes quantes pomes a les que encara no els tocava caure. Però aprendran a aixecar-se, miraran a l'arbre del que van caure, contentes de ser qui són ara i diran: jo vaig ser poma d'aquella pomera.