Victòria Grim

2004-10-25

Victòria Grim, el teu nom ressona al meu cap. Les lletres del nom es barregen entre elles per tornar-se a formar. T'imagino castanya, d'un marró intens; la pell lleugerament torrada pel sol, fina, apel·lant a la seva tendresa per tocar-la, per fregar-la amb dits tremolosos. Ulls verd fosc. El somriure suau, cobert per uns llavis acaramel·lats, a cops retocats per una fina capa de pintallavis quasi invisible, amb predisposició a ser besats, quasi provocant-ho només pel fet de tenir-los davant. I quan somrius empetiteixes els ulls donant brillantor al iris verdós i el nas se t'arrufa lleugerament. Quan el somriure no és del tot sincer, quan és més aviat malèvol o de reprovació, torces els llavis fermats. Si tanco els ulls, la teva veu agafa so i la sento pronunciar el teu propi nom: Victòria Grim. No emet més sons, no diu més mots, tant sols aquells dos. I somrius en anar-te'n, girant primer el cos esvelt, que no prim, i després el cap, proporcionat a la perfecció, movent el teu cabell castany al fer-ho. Sempre te'n vas, no et veig d'altra forma. La imatge se'm difumina entre els carrers de la ciutat i desapareix. Molts cops m'he adonat que era al bell mig del carrer, mirant al no res, somiant-te. Desitjo que tornis enrera, que et dirigeixis a mi, que em parlis. No ho has fet mai. Simplement marxes. Mesures cent setanta centímetres, potser cent setanta-dos. No més, mai menys. Tens vint-i-set anys, un nombre que recordo com a màgic, jo vull retornar als meus vint-i-set i per això a tu et poso la mateixa xifra.

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls -

aquesta mort que ens acompanya

del matí fins al vespre, insomne,

sorda, com una recança antiga

o un vici absurd" 

Victòria Grim, has estudiat una carrera creativa, que no artística, potser filosofia o història de l'art, o literatura. Saps un grapat d'idiomes: francès, anglès, alemany, italià i sobretot portuguès, anhelo sentir-te parlar en portuguès, els accents suaus, el final de mots acariciats pel teu somriure de dents blanques. I treballes en una editorial, corregint escrits i fent anàlisi literària de nous escriptors cercant ser editats. Ho compagines amb una tasca més esporàdica, un sobresou, en una petita revista dedicada a la crítica de llibres que quasi bé no coneix ningú. Llibres com els que venen a la llibreria on vas sovint, a vendre els que tens vells i a comprar-ne algun de segona mà, un volum perdut o un autor recòndit entre dotzenes de prestatgeries que acumulen centenars, milers, de llibres desgastats. De fet, la imatge que tinc teva és la de veure't marxar de la llibreria, el vidre de la porta que es tanca et desdibuixa i al sortir corrent al carrer, Victòria Grim ja no hi és. Cares desconegudes movent-se a ritmes monòtons.

La teva vida, Victòria Grim, no ha estat plena de tragèdies ni traumes, tampoc ha estat una vida amb infància plena i adolescència adequada, això t'hauria fet vulgar. Has crescut en un barri de la zona mitja, en una casa amb dues plantes. La teva habitació està decorada amb cartells de pel·lícules antigues que et regalà algú. Una làmpada a la tauleta de nit il·lumina els llibres de capçalera, que canvien sovint. Nabokov, Chéjov, i aquell recull de poemes que tant t'agrada: "Vindrà la mort i tindrà els teus ulls", de Césare Pavese. Tristament, només puc veure els teus llavis movent-se al recitar una de les poesies, sobretot un vers:

S'estremeix la ciutat,

llencen flaire les pedres,

ets vida i despertar"

Alguns cops, si aconsegueixo mantenir el ritme cadenciós de la meva pròpia respiració i no em descentro, la imatge de la boca puja pel nas prim i delicat per arribar als ulls, que quasi ploren al acabar de recitar. Amb el temps, n'estava convençut, aconseguiria veure't més enllà d'aquelles imatges vagues, quasi estàtiques. Et veuria movent-te, et sentiria parlar, sentiria el tacte dels llavis prims, sabor a melmelada de gerds. Però ja no hi ha temps.

Els teus pares t'adoren, com a la germana petita a la que tant estimes i protegeixes, pobre, que malament li ho he fet passar. I s'entristiren quan els comunicares que abandonaves la llar per començar una vida d'independència en un pis del centre. Però se n'alegraren al veure que la noia creixia, bella, cultivada, i te'n sorties. El pis era un sobreàtic petit i mal situat, amb a penes sol, calorós al estiu i fred a l'hivern, que aviat s'omplí de llibres i d'una col·lecció de pel·lícules de vídeo de segona mà, i de discs dels anys vuitanta i inicis dels noranta. I jo m'enrabiava quan amb prou feines et veia d'esquena, recolzada a l'ampit de la finestra que donava a l'ample celobert, amb una manta cobrint-te l'espatlla, una llum de peu a l'esquerra, un llibre a les mans, la nit de la ciutat al fons, amb soroll de cotxes llunyans. Per què no et giraves i em miraves?

Després de diferents experimentacions amoroses, Victòria Grim, t'enamorares per primer cop a la universitat. Abans havies sentit quelcom semblant a l'amor, però només eren intents fallits que acabaren morint en un racó del cor. El noi en concret era del teu curs, morè de pell com la teva, de cabell negre nit, llavis molsuts. L'envejaria si no fos que tingué un final tràgic, després que refusessis anar-te'n a viure amb ell, el noi caigué en un estat d'ànim opac que el conduí a l'autodestrucció. Però tu no ho sabràs mai. Passaren després dos anys sense res destacable en aquest camp, tornant les aventures esporàdiques i els cors trencats, però sempre els dels altres. Ets romàntica i encara que escèptica, al fons de l'ànima en la que no creus, s'hi amaga el delit de saber, amb una mirada, amb un somriure, que ara sí, que us heu trobat. En aquells dos anys conegueres una de les amigues per tota la vida, que t'oferí el lloc a l'editorial. Més endavant apareixeria la possibilitat d'editar crítiques a la revista minoritària.

"Retrobaràs paraules

enllà la vida breu

i nocturna dels jocs,

enllà l'ardent infància"

En el present, Victòria Grim, vius en un pis comprat, a les afores de la ciutat, en un poble alegre i discret, pel qual t'agrada passejar a mitja tarda, quan el sol dóna ombres vives als objectes morts i ombres mortes als arbres que et tapen al llarg del teu caminar lent. Saludes els veïns que seuen al carrer, amb gossos vells i fidels als peus. S'estranyen que no tinguis parella, et veuen jove i bonica, et saben amb estudis i el futur et cobreix amb una aurèola de benaurança. Un cop per setmana arriba a casa teva un paquet amb mitja dotzena de manuscrits, el carter et saluda amb el seu millor posat, desitjant que un matí el convidis a esmorzar amb tu, cosa que no he deixat que passés.

I si hagués passat, potser jo l'hauria mort, en un accident de motocicleta, la Vespa de correus menjada per un camió de mudances, per una camioneta de carnisseria. De la mateixa manera que vaig matar l'estudiant. Sí, Victòria Grim, vaig ser jo, però tu mai ho sabràs.

Pretendents no et falten, el noi de la biblioteca, el fill del propietari del bar de la carretera... la dona del veterinari.

L'espirall de l'alba

alena amb els teus llavis

al fos de vies desertes"

Dues tardes, dimecres i dissabte, a part de passejar, les dediques a una afecció que ni tan sols jo entenc. Sobre les set de la tarda, acabat el teu passeig, Victòria Grim, agafes el cotxe i condueixes fins al poble veí, compres allò necessari i després t'asseus a la parada de l'autobús, el que ve de la ciutat i en torna, cada quaranta minuts. T'hi estàs sense un llibre, sense diari, amb les cames creuades i els braços sobre els genolls i mires. Mires tancar les tendes, mires passar la gent gran, els infants, els adolescents asseguts a la plaça, els autobusos que s'aturen davant teu. No puc evitar pensar que esperes algú, que potser entre el correu setmanal s'ha escolat alguna carta, i això m'omple d'una pressió insuportable, fent-me mossegar-se els punys tancats amb força. Però mai baixa ningú de l'autobús ni mai hi puges tu. Només restes al banc. Si pogués veure't, sabria si somrius o si sospires a cada viatger que se't creua, mentre penses que aquest tampoc és ell. Però quan sóc a punt de fer-ho un dels cotxes passa tapant-me la visió. Per molt que clogui els ulls i respiri amb pausa, segueixo només veient-te marxar.

Alguns caps de setmana, Victòria Grim, tornes a la ciutat, on tens família i amics. Dinars amb els pares i la germana, sopars amb les amigues, una visita obligada a la llibreria. Dorms a l'habitació decorada amb cartells de pel·lícules antigues, expliques a la mare com et van les coses i ella et pregunta: "No has conegut ningú?", i tu mostres el somriure de boca torçada que la mare et retreu. La germana fa més d'un any que està amb parella i no s'entén què fas tu, qui o què esperes. L'autobús, penso jo, i m'enfurismo, tinc ganes de rebentar els coixins a cops però no ho faig. Per les nits surts a prendre alguna cosa després del sopar, quasi sempre amb la mateixa gent. De vegades acabeu ballant i tu has d'apartar més d'una mosca que se t'acosta oferint-te propostes banyades en alcohol o amb carència del tacte adequat. No cal ser fi, no cal ser servil o cavalleresc, només cal saber trobar el punt, aquell en que somriuràs i se t'arrufarà lleugerament el nas prim i delicat.

I els pocs sentiments que sembles mostrar sota la teva pell morena, aquell posat de senzillesa exterior sota el que s'amaga una complexitat per descobrir. La calidesa de la mirada dels teus ulls verds m'ha fet saber sempre que no ets freda, ni distant, ni impenetrable com vols semblar. No va poder l'estudiant trencar la teva barrera, no el vaig deixar, però tampoc puc jo, malgrat que creia conèixer cada una de les teves debilitats, de les teves energies. Potser els arbres i les ombres mortes, o els objectes i les ombres vives són a qui obres els porus per deixar-los entreveure què guardes. Potser les pàgines del llibre de poesia que adores com jo t'adoro, té el secret entre les seves paraules, ocultant-se entre cada lletra, rera cada coma. Ets tu, Victòria Grim, qui té el domini del teu entorn i no jo. Tots els canvis realitzats de poc m'han servit, canvis d'inicis i de finals, de continguts i de conceptes, de texts i de contexts.

Fins i tot la nit se t'assembla,

la nit llunyana que sanglota,

silenciosa, al cor profund,

quan defalleixen les estrelles"

I jo, la crueltat amb la que he matat els qui t'envoltaven, com he anat modulant la meva pròpia vida i la teva, Victòria Grim, només per complaure't i complaure'm els desigs que tinc de tu... I et considero desagraïda, no m'has mostrat més que la imatge de quan marxes, o allò que em deixen entreveure els teus llavis, algun vers, algun passatge solitari.

M'he mostrat recelós d'ensenyar-te al món. Tenia por que tothom et cobegi, que t'imitin, que t'idealitzin. Detesto l'idea que altres homes, com jo o pitjors, et vegin també i que a algun d'ells els mostris l'arribada, els mostris com camines, com parles, com rius i com plores... Sé que n'estic enamorat de tu, Victòria Grim, i que és un amor impossible, però l'única alternativa que se'm ofereix encara em dol més. No per tot el temps que t'he dedicat, per tot l'amor que he posat en cada detall, per cada paraula exclusiva, sinó pel mal que em causaria veure't marxar per sempre. El teu nom no para de ressonar-me al cervell cansat: Victòria Grim. Fins ara només una altra persona et coneix i ja ha mostrat tanta idolatria que dubtava que pogués continuar, però ho he fet i a cada pas et sentia més meva, aquell gest al girar-te se'm repetia despert i en somnis, el veia en cada dona, en cada porta que es tancava... Pensava que potser podria mantenir-te amb mi per sempre, no deixar-te sortir, foragitant possibles visites. El temps implacable et faria malbé? Et convertirà en una figura envellida, groguenca, humitejada pel desús? Si et deixava amb mi, només per a mi, podria despertar-me al teu costat cada matí, adormir-me amb tu cada nit, repassar la teva vida un cop rera un altre.

M'adono però que no puc fer això a algú que estimo. No puc tenir-te tancada, enclaustrada, deixant-te florir. Jo sóc el responsable de la teva existència. En seré el responsable de per vida i la vida alguns cops pot esdevenir massa llarga. La teva serà eterna. I la meva es faria eterna, així ho vaig veure, tant si et deixo sortir com si et tanco, com si et destrueixo. Victòria Grim, podries morir amb mi, però seria una mort trista. Tant com la vida que porto des que et conec, la tortura que em suposa només veure't marxar.

"Cara esperança,

aquell dia sabrem també nosaltres

que ets la vida i ets el no res.

Per a tothom la mort té una mirada,

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls."

Abans de morir l'autor escrigué aquesta carta, destinada al seu personatge, al seu amor platònic, al que no podia accedir per ser de paper, i la guardà dins el sobre en el que envià el manuscrit original de la seva primera i última obra: "Victòria Grim", com el seu personatge principal, que va veure la llum mentre la del seu autor s'apagava. Avui en celebrem la seva 14ª edició. "Victòria Grim" és ja tot un clàssic. La persona a la que l'autor es refereix al dir qui coneixia el personatge, era el seu editor. Tots els versos de la carta són del llibre "Vindrà la mort i tindrà els teus ulls", de Césare Pavese.