Vides paral·leles

2018-12-06

Ja no tinc una vida paral·lela. Totes han anat morint, amb el pas del temps, amb la maduresa si és que això existeix, amb l'aparició de realitats cada vegada més pesants. No obstant això, guardo records de gairebé totes elles: memòries del que vaig ser, del que podia haver estat, de tot el que vaig aconseguir. Perquè les meves vides paral·leles, com imagino que seran les de tot el món o les de gairebé tot el món, estan plenes de grans èxits, de moments increïbles, d'espurnes de brillantor enlluernadora. Posats a tenir altres vides, aquestes no seran opaques o grises, seran clares i acolorides. Com tots els nens, o com hauria de ser en tots els nens, durant la meva infància tenia molts jo futurs, i els vivia en la meva imaginació, els dotava de vida i d'escenes, d'acompanyants, de llocs i d'instants; tenia diàlegs amb un munt d'altres imaginaris, hi havia tensió i situacions de fragilitat que sempre solucionava.

En la meva primera vida paral·lela, crec recordar, vaig ser astronauta. Oh, vaja, quin tòpic. Doncs sí, i què? Crec que és imprescindible ser astronauta durant la infantesa. Anava a planetes increïbles o acompanyava viatjants de l'espai. Contaminat per bé gràcies als llibres, els còmics i les pel·lícules, trobava vides extraterrestres, civilitzacions que meravellaven i altres que espantaven. Crec que ser tan dolent com vaig ser en els estudis va matar aquest jo paral·lel. Segueix quedant el vestit espacial dins d'una nau estel·lar espectacular i tinc en un armari tots els records que em vaig anar emportant dels llocs visitats. Ha quedat també la meva curiositat, la meva recerca d'articles sobre vols i descobriments, sobre la NASA, sobre teories de possibles vides alienígenes i la meva devoció per Mulder i Scully.

En una segona vida vaig ser cantant de pop. Ho sento, però jo mai vaig tenir vides paral·leles sent policia o bomber o metge. No, jo era més de coses grans, gegantines. I a grans somnis, grans frustracions. Mentre posava vinils en aquell tocadiscs heretat de no sé qui, a la meva habitació, mentre cantava a ple pulmó a cantants que ara he avorrit, excepte alguns, va anar naixent un altre jo, que tenia una banda de música, un grup de pop-rock. Aquesta vida va tenir molt recorregut i va ser molt elaborada, ja que la vaig tenir més gran i era capaç d'imaginar amb una complexitat superior després de la mort, o durant l'agonia en l'oblit, l'astronauta. En aquesta vida jo era el líder del grup (com no), un grup britànic (més autèntic que no pas un d'americà), alguna cosa rebel, que a poc a poc es llauraven una carrera d'èxits musicals. Però no per vendre molt, no. Ja llavors ser comercial em semblava superficial, l'important era que el meu grup destacava per ser bons de veritat i jo era un compositor de lletres dels que poques vegades s'han vist. I aquí, ja va començar a sortir la vida paral·lela que més va durar, però la explicaré quan deixi en letargia al cantant. Perquè aquest cantant s'enamorava d'una noia que cantava amb ells, vivien un amor truculent, maleït per la fama creixent. Els membres del grup eren amics meus: aquest era el guitarrista solista, l'altre el bateria, aquell el teclista. Les lletres eren petites històries que escrivia també a la meva vida real, eren relats curts, originals per a un grup de música. La noia era inventada, era algú que algun dia apareixeria en el meu futur. Guanyava premis, venia discos i, sobretot, omplia estadis. Finalment, estava tot previst, un tràgic accident de cotxe matava a la meva noia i jo m'enfonsava en les drogues i l'alcohol perquè, oh, no!, ella estava embarassada. Sí, la meva part melodramàtica seria imprescindible en la vida paral·lela definitiva.

No sé si va ser la tercera però si la tercera significativa, però la vida paral·lela que va venir després ho tenia tot: infància, adolescència, joventut, edat adulta... En aquesta, jo era un director de cinema. No un actor, encara que feia alguns cameos (llavors desconeixia el significat d'aquesta paraula) i fins i tot de tant en tant algun paper important. Però no, era l'època en què el Star System ja no mirava tant als protagonistes davant de les càmeres sinó darrere. Tot començava a la televisió. Jo vaig estudiar a l'Actor 's Studio i em vaig guanyar un paper en una sèrie d'universitaris amb els seus enamoraments i les seves amistats i les seves crisis de futur i tot això. Gràcies a l'increïble carisma del meu personatge i als meus dons, aviat em van deixar escriure alguns guions i vaig provar llavors amb la direcció d'algun capítol. Mentrestant, escrivia el guió per a una pel·lícula petita, d'art i assaig gairebé, i buscava productor. Perquè jo era dels que anava a veure pel·lícules en cinemes de sales estretes, pel·lícules europees i asiàtiques, alhora que seguia amb certa atenció el món de Hollywood, però sabent que en el primer estava la qualitat i en el segon els diners. Al final, un productor -i actor famós- s'interessava per la meva obra i s'oferia a produir-la i protagonitzar-la. Aquesta, que de fet estaria basada en un relat de la meva vida real, anomenat "Carn de Gossos", que ja estava escrit, triomfaria i, a partir d'aquí, es produiria una curiosa simbiosi entre les dues vides: en una escrivia contes i relats, en l'altra els portava a la pantalla com a guionista i escriptor de prestigi, no d'èxit comercial, sinó de culte, a l'estil Kubrick. Em casava amb una actriu, Jennifer Connelly, vivíem entre la Costa Brava i Nova York, guanyava alguns premis. Només dirigia pel·lícules que jo mateix hagués escrit i tenia els meus actors fetitxe com fan Tim Barton, els Cohen o Scorsese. Tenia totes les pel·lícules programades, amb els seus actors, amb les seves localitzacions i guions.

I mentrestant, a la vida que portava a la realitat, anava suspenent els estudis o aprovant pels pèls, em tancava a escriure relats a la meva habitació i guanyava tots els premis literaris de l'escola i de l'institut, escoltava músiques cada vegada menys comercials, anava a cinemes d'art i assaig i buscava a aquella noia al metro, a l'autobús, pel carrer. Potser, altres nens, altres adolescents, tenien vides paral·leles totalment diferents, en que no importa ser famós o ser ric o tenir a la més guapa. Això, jo ho vaig aprendre després, quan la realitat va ser superant a la ficció, quan em vaig adonar que no seria cantant, ni director de cinema, ni astronauta. No necessito guanyar més (no negaré que un augment estaria genial), ni que parlin de mi en universitats o surti a les enciclopèdies. A mi, el que m'agradava i em segueix agradant, allò que ha quedat en totes les vides, és escriure. Inventar vides, paisatges i temps. A mi el que m'agrada és la vida que porto ara, amb la gent que en forma part. Però que no em treguin el bolígraf ni el teclat. No obstant això, tinc clar que, sense les vides paral·leles que vaig tenir, tot hauria estat molt més difícil però, com va dir Michael Ende, això ha de ser explicat en una altra ocasió.

Ja no tinc una vida paral·lela, però segueixo tenint somnis, i en comptes de simplement imaginar-los, els segueixo, a veure on em porten.