Vinc a identificar un cadàver

2020-07-03

Son casi les quatre de la matinada quan es desperta sobresaltat. No recorda quin somni ha tingut ni si n'ha tingut cap, però en un moment determinat de la fase de son la seva memòria li ha enviat una senyal d'alarma: ha d'anar al dipòsit per identificar el cadàver. Com pot ser, es pregunta mentre s'adona que s'ha adormit vestit, cosa que detesta, que s'hagi oblidat d'una tasca tan important? Com és que es va adormir amb la roba posada? Com va arribar a casa? Tants buits en els records li produeixen angoixa, la mateixa que sent quan el dia s'acaba i té la sensació que ha estat un dia perdut, si pot ser que els dies es perdin tenint en compte que els altres dies no es troben, simplement venen. Es renta la cara i les mans a la pica del petit lavabo de l'habitació i la pressa per fer quelcom que ja hauria d'haver fet, el fa no canviar-se de muda, tampoc fa pudor ni es veu bruta, ja vindrà després a dutxar-se. No recorda on té aparcat el cotxe, tampoc i com que per molt que s'esforci no és capaç de recuperar una dada tan simple i quotidiana com aquesta, decideix que agafarà l'autobús nocturn que, de fet, el deixa gairebé davant del dipòsit.

Només li cal esperar-se uns minuts, durant els quals maleeix haver sortit amb presses i haver-se oblidat el paquet de tabac a casa. Puja al transport públic que només és ocupat per una parella jove que no para de petonejar-se o, més aviat, és el noi qui busca els petons d'una noia que sembla una mica desconnectada del món que l'envolta, deu haver begut massa o està sota els efectes d'alguna droga tova o, potser, la son l'envaeix i ja no pot processar la informació suficientment ràpid. Hi ha un home que sembla que torni de treballar al pitjor lloc del món. Condueix una dona que tampoc fa cara d'estar-s'ho passant massa bé. S'asseu en un dels seients individuals, davant d'un cartell que anuncia una crema hidratant sobre la pell d'una noia amb una pell que no necessita crema hidratant. La ciutat passa pel seu costat com si fossin desconeguts o com si l'autobús es tractés d'un glòbul roig que es limita a recórrer les venes en un trajecte rutinari, aturant-se de tant en tant per comprovar alguna ferida, deixant anar un parell d'anticossos o recollint-ne uns altres. Ell és un anticòs viatjant en un glòbul vermell. No sap si els anticossos es troben dins els glòbuls vermells, és possible que no, el més segur és que no. La quantitat de coses que una persona sap asfixia les poques que sí que sap. Després hi ha les coses que imagines.

L'autobús s'atura davant la comissaria de policia, a dues cantonades hi ha el dipòsit. No són ni les cinc i la foscor ho il·lumina tot amb el permís dels fanals que destenyeixen el negre. Torna a maleir haver-se deixat el tabac. No surt fum de les clavegueres com a les pel·lícules de detectius i ell tampoc n'és, de detectiu, ell es dedica a escriure per altres, a omplir de continguts pàgines webs i articles, discursos i anuncis. També té publicades dues novel·les amb un pseudònim, ningú dels seu entorn ho sap, han venut poc, la majoria d'exemplars es floreixen als magatzems de llibreries de barri. Seguint el que creu, es salta la comissaria i va directament al dipòsit, on troba una porta gran de color blanc, de doble batent, aparentment tancada fins que abans de picar el timbre l'empeny i aquesta s'obre, sense grinyolar, sense cap misteri. Entra. Hi ha un passadís llarg i mal il·luminat, les seves passes li ressonen, al fons hi ha una altra porta, amb finestretes de vidre, que també cedeix fàcilment a la pressió exercida pel seu braç cobert amb la jaqueta d'entre temporades. Ara es troba en una altra sala, més ample i curta, on hi ha algunes portes més amb cartells indicatius. Per una d'oberta, veu un seguit de neveres tancades, cromades, i un parell de lliteres, una d'elles ocupada per un cos inert. És aquí. Entra després de picar amb els nusos dels dits, hi ha un noi molt jove amb mascareta, ulleres, bata, guants, trastejant en un racó. Gabriel, doncs així es diu ell, fa unes passes cap a la llitera. Diu "Hola, vinc a identificar un cadàver", el noi ni s'inmuta. Repeteix la salutació cridant més, sense cap efecte. Alguna cosa en el cos mort sobre la llitera d'acer el reclama, de sobte se sent atret morbosament per la necessitat de veure el cadàver. L'únic mort que ha vist és el seu pare, minuts després que la dinyés en aquell hospital sense pressupost, a prop del mar. Va decidir finir durant els deu minuts que ell anava a buscar un cafè i a fer una cigarreta. De sobte el seu pare era un espectre incolor, amb la boca mig oberta i els ulls clucs, havia deixat de ser una persona per passar a ser un cadàver i l'efecte de la visió el va impactar tant que necessita recórrer a les fotografies per recordar-lo viu, amb la memòria i la imaginació ja no pot fer-ho. Quina pena. Amb veu no gaire alta pregunta al noi enfeinat si "li fa res que...?", com que no respon, Gabriel s'acosta lentament a la llitera, gairebé pot sentir una banda sonora de fons d'intriga, d'aquelles que t'avisen que t'enduràs un bon ensurt i et fan agafar-te fort al reposabraços de la teva butaca. El cos no està cobert per cap llençol, està despullat i la única peça que duu és una etiqueta lligada al dit gros del peu esquerre a joc amb una polsera blanca al canell dret. Li és tan familiar. Deu mesurar metre noranta, lleugerament amb sobrepès, pels al pit, braços molsuts... Ha deixat la cara pel final, però fins i tot abans de mirar-la ja sap de qui es tracta. Com pot ser?, es pregunta, no ho entenc, es diu. Puja la mirada fins a la barbeta poc prominent, els llavis gruixuts que han perdut el color i semblen més tallats que quan estava viu, les galtes una mica xuclades, el nas de bola engrandit per aquesta sensació de primor dels cossos morts, i els ulls tancats. Si no ho estiguessin, serien grisos quan abans havien estat verds, un verd intens a l'estiu i apagat a l'hivern. Es posa la mà a la boca per reacció instintiva, fa unes passes enrere per reacció de supervivència.

El cos que jau difunt és el seu. És ell. Gabriel es mareja, té ganes de vomitar però no pot, les arcades li colpegen la gola i li contrauen l'estómac. Es gira cap al treballador del dipòsit que té a les mans una safata amb instruments quirúrgics. El noi no el veu, camina cap al cadàver, travessa el convidat que no entén res com si no hi fos. La sensació que el travessin és com si li haguessin tirat un got d'aigua gelada pel damunt. El metge forense o practicant per a metge, deixa la safata als peus del cadàver, baixa el llum que encén i quatre focus li permeten veure cada un dels detalls del mort, prem un botó i comença a parlar: baró, uns 40 o 45 anys, caucàsic... En un atac, Gabriel va cap al noi i intenta agafar-lo per les espatlles però no pot, les seves mans semblen engrapar només un aire una mica més espès, de tacte gelatinós. És ell el fantasma? 190 centímetres, 88,7 kilograms de pes... Gabriel pregunta amb veu tremolosa: "Com m'he mort? Quan?". El noi segueix parlant en veu alta, donant detalls del cadàver: cabell ros fosc, abundant, ungles normals a totes les extremitats... "Què m'ha passat!?", crida el fantasma. El noi s'atura, mira a banda i banda. Segueix: No s'aprecien signes de violència a la part frontal del cos ni del cap.... "Digues-me com m'he mort!" crida totalment fora de sí l'espectre i aleshores el noi torna a callar i com si parlés amb algú respon: Assassinat, un cop al cap, la policia dubta de si homicidi o premeditació. L'ha escoltat o forma part del seu discurs gravant-se a ell mateix? Lentament, el noi fa girar el cadàver amb dificultat, pesa molt, només el gira 90 graus i aleshores s'aprecia, clarament, una part esberlada del crani, el cervell exposat, restes de sang i de cabells barrejades. Un sol cop al cap, mortal.

Gabriel no sap si plorar o cridar o colpejar alguna cosa. Tot ell tremola, li costa respirar. Respira? Sí, respira, o almenys fa l'acte d'agafar i deixar anar aire. Tot dóna voltes, tot esdevé borrós i confós mentre camina recolzant-se a les parets del passadís llarg, surt a fora i l'aire de tardor li xiuxiueja a l'orella: Ets mort, Gabriel, ets mort. Qui? Com? Quan? Per què?