Visita a Desencant

2020-07-16

-(Dring drang dring) Sr. M. A. R, Sr. M. A. R; el criden a Desencant (drang dring drang)

M'alço de la cadira de fusta clavada pel respatller al mur de pedra de la sala d'espera. Miro amb certa condescendència a la resta de la gent que seguirà allí uns minuts, després de tanta dilació. Em fa mal el cul d'estar-me assegut a l'incòmode seient, em poso bé la camisa i els pantalons, recullo la motxilla i em dirigeixo pel passadís fins la porta adequada. Un cartell anuncia: DESENCANT en negreta i, a sota, més petit: pèrdua de l'esperança o la il·lusió, especialment d'aconseguir una cosa que es desitja o al saber que alguna cosa o algú no és com es creia. Sospiro, més per donar-me coratge que per raons sentimentals o emotives, si no és el mateix, tampoc per esgotament. Pico a la porta amb els artells, intentant resultar convincent a l'hora que amb un aire de timidesa que provoca que sigui un trucar a la porta indefinit. Rere la fusta escolto un "endavant" en veu masculina, però al passar m'atén una dona, més jove que jo, ufanosa, endevino un somriure cordial rere la mascareta blau pàl·lid. Els seus ulls són d'un blau grisenc o d'un gris blavós. L'home de la veu està mirant la pantalla del seu ordinador i ho fa com si es trobés davant un repte tediós, prem les tecles una a una, cercant-les amb els ulls a través de la part inferior d'unes ulleres de mitja lluna antiquades i després aixeca la vista per tornar a la pantalla, comprovant que ho ha escrit bé. Penso que és començar amb mal peu, amb la de cops que he vingut a Desencant i és el primer com que m'atén un treballador que emana incompetència i desgana per cada un dels porus de la seva pell. Miro amb esperança a la noia, que ara trasteja entre els utensilis acumulats sobre uns prestatges i demano al buit amb la mirada que sigui ella l'encarregada d'atendre'm, però l'home assenyala la cadira davant seu i em demana que m'hi assegui o, millor dit, m'ho ordena. M'assec, una mica tens per la rebuda i unes expectatives que cauen a velocitat de vertigen.

El treballador mira el meu expedient en paper i s'adona de la quantitat d'ocasions en les que he acudit, o que m'han cridat per fer servir el seu argot, a Desencant, i somriu, un somriure entre brivall i canalla i deixa anar: vaja, vostè és un assidu". Em ve de gust respondre-li amb un bon moc, un sarcasme punyent, però com acostuma a passar-me, callo, seria posar més sal a la ferida que ha nascut només amb el primer contacte entre nosaltres. L'home té un accent indefinit, no sabria dir d'on, podria inclús ser d'aquí al costat, però dramatitzat, exagerat, sobreactuat. El tipus es posa aleshores a fer-me preguntes que, de fet, ja em van preguntar tots els facultatius i facultatives que em van veure en visites anteriors, però aquest va tan lent a l'apuntar amb el teclat que m'exaspera i, a mesura que avancem, parsimoniosament, com el peresós de Zootopia (Byron Howard, Rich Moore & Jared Busch, 2016), vaig perdent els nervis. Quan acaba o jo crec que ha acabat, el paio em mira. Penso en la gent que a la sala d'espera deu desesperar ja, tinc ganes d'anar-me'n, aquest Desencant està resultant tediós. Em mira i deixa anar: tota decepció es deu més a les expectatives que nosaltres mateixos generem que no a l'altre o a allò altre.

Val, li dic, això ja m'ho sé. I la medicació? La noia que seguia trastejant tota l'estona, com si en realitat no tingués res per fer, ve cap a la taula amb un parell de capses de productes farmacèutics i també amb una injecció i punts de sutura. Un moment, vacil·lo, això no serà necessari. I començo a vomitar tòpics horribles sobre cicatrius que han cauteritzat totes, que no em fan mal ja els cops i que han desaparegut tots els hematomes, que tal i que qual i que jo què sé què més. Quan, ignorant la meva xerrameca, la infermera o doctora o practicant o el que sigui m'unta el braç esquerre i prepara la injecció, el metge explica que hi ha ferides que van per dins i no se les veu fins que ja han causat una hemorràgia interna irreparable; que si els ronyons no donen abast, que si s'omplen els pulmons de líquid, que si la sang ha esdevingut massa clara. Però, diu ella, quin contrast una noia d'aspecte tan pijo en una consulta pública d'un lloc tant desmanegat, les persones que ens envolten només poden ferir-nos per fora, tan sols nosaltres mateixos podem ferir-nos per dins. I em clava una agulla que em sembla infinita.