Vladimir Nabokov, la crueltat convertida en personatge

2018-07-12

Vaig estrenar la Biblioteca parlant de Paul Auster per ser un dels autors que més he llegit, i la continuo amb Vladimir Nabokov perquè també ho és (fins i tot diria que és el que més he llegit) i, d'afegitó, és un dels meus referents literaris més directes. A la biografia, dic que m'agradaria ser deixeble de Nabokov, entre altres.

Vladimir Nabokov va néixer en el sí d'una família molt acomodada el 23 d'abril (dia del llibre) de 1899 prop de Sant Petersburg. Va tenir una infantesa plena de luxes, amb institutrius angleses i franceses que li ensenyaven idiomes i l'educaven. Poc després del triomf de la Revolució Soviètica, la família de Vladimir va haver d'exiliar-se a Berlin. A la capital alemanya, l'escriptor va començar a fer de professor i també a escriure, amb el psuedònim de V. Sirin. En arribar el nazisme, degut a que Nabokov estava casat amb una dona d'origen jueu, es va veure obligat a marxar i el destí van ser els Estats Units, on hi van residir vint anys, fins que a tocar els seixanta es va traslladar a Suiza, on va morir el 2 de juliol de 1977.

L'obra literària de Nabokov va sempre associada a la fama de la seva novel·la més coneguda: Lolita, escrita l'any 1955, però editada uns anys més tard doncs el puritanisme de l'Amèrica del Nord d'aleshores li va costar molt acceptar un llibre com aquell. Malgrat tot, la bibliografia de Vladimir Nabokov és extensa i té un tret en comú segons el meu criteri, que gairebé mai és encertat, un tracta gairebé cruel cap als seus personatges protagonistes, una mena de maltractament psicològic. Reconec, però, que com tot fill de veí, no vaig entrar en la literatura de l'escriptor d'origen rus i nacionalitat nord-americana d'altre manera que, efectivament, a través de Lolita. La referència d'obres que faig ara, no és el l'ordre en que jo les he llegit, sinó cronològic segons l'any que van ser escrites.

La més antiga és L'ull (1930), una novel·la curta, ambientada a l'alemanya anterior al sorgiment del nazisme, en la que es narra part de la vida d'un personatge bàsicament incoherent, confús i en un recerca continua d'ell mateix pels camins més erràtics possibles. Un emigrant rus, com Nabokov, a Berlín, que va canviant de bàndol i de forma de veure les coses constantment. El tracte que Nabokov li confereix al seu protagonista, de nom Smurov, no és del tot cruel, però tampoc benvolent, el fa anar d'un costat a l'altre, caure en contradiccions amb ell mateix, ser traïdor amb ell i amb els altres, per després penedir-se'n i intentar arreglar-ho. La novel·la, perfectament ambientada i amb escenes que et fan situar-te dins del llibre de forma gairebé abissal, resulta propera a brillant, sent potser massa curta i, en ocasions (fet que es repetirà al llarg de l'obra d'aquest escriptor) un pèl massa freda.

De les dues gran novel·les, per volum i densitat literària, que he llegit de Nabokov, la primera va ser La dàdiva (1937). Diuen alguns que és una novel·la gairebé autobiogràfica i és que el protagonista torna a ser un rus emigrat a Berlín, en aquesta ocasió un escriptor que busca la immortalitat a través de les seves lletres, del seu "do natural" amb el que ha estat obsequiat; un escriptor que arriba a obsessionar-se amb allò que escriu, que vol comparar-se amb els grans i que es debat constantment entre si tenir el talent que té és una benedicció o una maledicció. En alguns moments, La dàdiva resulta una mica pesada, plena de referències literàries i debats interns de l'autor que s'allarguen pàgines i pàgines fins a punt que esgoten la paciència del lector o li fan venir son. Literàriament és una obra molt aconseguida, meravellosament escrita, d'aquelles que conté frases, paràgrafs i pàgines senceres que et fan envejar no ser capaç d'escriure així; i és això el que la sosté i fa que tinguis ganes de continuar fins al final. Però és una d'aquelles novel·les que costa d'acabar, almenys a mi, que si no tens temps llargs per dedicar-li, fer-ho a intervals curts et fa perdre la noció de què estaves llegint i esdevé carregosa i massa densa. Malgrat tot, com dic, amb temps i espai mental (de vacances, per exemple) acaba resultant un llibre recomanable sense dubtar-ho.

Si hi ha una història que per mi és el súmmum de la crueltat cap a un dels seus personatges protagonistes, aquesta és Un riure en la foscor (1938), molt més curta que l'anterior. En aquesta, un home es queda cec i, a casa seva, va sentir les passes i les veus, les aromes, les entrades i sortides, de la seva dona i, a més a més, de l'amant d'aquesta, en un joc macabre dels dos secundaris. La crueltat recau no només en que la dona aprofiti la ceguera del protagonista per torturar-lo, sinó que, a mi m'ho sembla, Nabokov sembla gaudir del malestar del protagonista, es recrea en el seu suplici, en el seu pas de la lucidesa a la bogeria, de no saber què és cert o què és fals del que sent i del que li diuen. Al contrari que amb La Dàdiva, aquí l'autor torna a l'estil lleuger que ja feia servir amb L'ull i a una trama més bàsica, amb pocs personatges, un escenari gairebé fix com és la casa i, sobre tot, el saló de la mateixa. Malgrat aquesta crueltat, Un riure en la foscor és una novel·la que em va agradar molt.

Ara li toca el torn a la més coneguda de les novel·les de Nabokov, que set anys després de ser editada va ser duta al cinema per Stanley Kubrick i interpretada magistralment per Peter Sellers en el paper del maltractat i mal tractador Humbert Humbert. Lolita (1955) explica com un home de vida insulsa i anodina, s'enamora perdudament, més pel desig que per l'amor en sí, d'una nena de dotze anys anomenada Lolita. Als seus ulls, la Lolita el provoca, l'incita i es comporta com una adulta que el desitja. I dic "als seus ulls" perquè hi ha diferents interpretacions sobre aquest fet, o bé que és imaginació de la ment malalta de Humbert o bé que, realment, Lolita actua de la forma que ell descriu. El que està clar és que Humbert és un malalt, un pedòfil que passa a pederasta quan es fuga amb la nena, escapant de casa la mare (una pensió on Humbert estava de rellogat) i se'n van en una escapada impossible de motel en motel. Ell a la recerca del plaer que justifiqui el que acaba de fer, a voltes un segrest a voltes una fugida consentida, mentre es va enamorant o obsessionat d'ella i ella cada cop és més freda, cada cop més nena i més dura amb ell; potser perquè la decep el plaer adult que buscava, potser perquè mai ho ha volgut realment. A la meva manera de veure-ho, Nabokov tortura aquí a tots els personatges: a en Humbert convertint-lo en un monstre als ulls del món, als seus propis ulls i als ulls de la Lolita més endavant; a la Lolita al crear la dualitat entre nena segrestada i violada i nena que es deixa fer i a la mare de la Lolita, que era el model que seguia la nena, una dona d'actitud seductora i sense gaire escrúpols. Humbert es debat de forma obsessiva entre la seva poca ètica i el desig desenfrenant, entre si està complaent Lolita o no, entre si és correspost per la nena o ella l'està utilitzant. Lolita és una novel·la dura que convida a la reflexió i que voltes costa d'empassar pel tema que tracta, per com Nabokov, per exemple, explica algunes escenes sexuals en els motels, per la constant doble moral que arrossega. Aquesta novel·la, escrita quan vivia als Estats Units, va tardar uns quants anys a veure la llum ja que la societat puritana de la època va dubtar molt en si editar-la, una societat que és, a més, criticada a la novel·la pel seu fals puritanisme, per un esnobisme barrejat amb una cultura de moral de pa sucat amb oli.

Potser per descansar de la popularitat i la polèmica de Lolita¸la següent novel·la que va editar l'autor rus va ser Pnin (1957). Una obra estranya, al meu parer, dins la bibliografia de Nobokov. En ella, un altre cop un professor que no és ningú, és el protagonista. En aquest cas, Pnin va veient com la societat evoluciona al seu costat i ell no, se sent com un extraterrestre en el seu propi món, en una civilització que es modernitza molt més ràpid del que ell pot -i vol- digerir. Pnin deixa que els alumnes es burlin d'ell, que ho facin els col·legues i la seva dona i, malgrat això, es manté com un autista, avançant en el seu món interior. Dic que és una obra estranya perquè si a les altres la presència de l'humor, que hi és, és en caire negre i cruel, aquí és més sa i malgrat que Pnin no deixa de ser un pobre desgraciat, sembla que Nabokov li té molt d'afecte i el tracta millor que a d'altres dels seus personatges anteriors. És una novel·la de lectura ràpida i àgil, que no costa gens de seguir, un entreteniment i, com deia, sembla més una distracció pel propi autor que no pels seus lectors i lectores.

La novel·la més rara en la llarga bibliografia del nen rus de casa bona encara no havia arribat, va fer-ho l'any 1963 amb Foc pàl·lid. Aparentment, aquesta novel·la no és una novel·la. Està presentada com una sèrie de poemes que sumen un total de 999 versos, escrits per un poeta inventat i que són comentats per un editor, també inventat. Del contingut d'aquests poemes i, sobretot, de les notes de l'editor, en va sorgint la trama. Curiosa, un exercici literari que val molt la pena i que està considerada entre les 100 millors novel·les en llengua anglesa del s. XX), crec que no em passo de llest si dic que Foc pàl·lid és també tot un exercici de lectura, anar combinant poesia i notes, anar sabent treure l'entrellat de l'estructura dramàtica que crea Nabokov que, aparentment no té estructura. És un llibre que mereix, com em va passar a mi, dues lectures, doncs un cop li has agafat el truc, cal rellegir-la sabent el joc que fa l'autor i resulta molt més gratificant.

L'última novel·la, cronològicament parlat, que he llegit de Nabokov és Ada o l'ardor (1969) que recorda, per la seva estructura, la complexitat i la densitat, a La dàdiva. Aquí s'explica la història d'amor, en forma de flashbacks, entre dos cosins que es van trobat i retrobant al llarg del temps: a la casa d'estiu familiar, en diferents esdeveniments socials, a soles. Els dos personatges, units per un llaç més fort del que coneixen inicialment, sabent que el seu amor és socialment reprovat degut a ser parents, s'amaguen i es busquen en un intent de consumar l'estereotip d'amor que tenen, una història més enllà del temps. Jove i innocents, la parella va caient en la xarxa de la societat que els envolta, en la seva pròpia perdició del concepte d'amor (que esdevé un altre protagonista aquesta visió idealitzada de l'amor) davant el que suposa l'incest. Nabokov sembla que s'ho torna a passar bé posant els personatges en situacions difícils, fent-los passar mals tràngols, condemnant-los a un impossible. Contràriament a La Dàdiva, aquesta novel·la no es fa tan pesada, però és una història lenta, treballada, amb descripcions d'escenes, ambients i escenaris llargs, amb dissertacions també llargues, que necessita altre cop de temps per poder llegir-la amb calma. És una reflexió sobre l'amor, la memòria, la vellesa, els ideals, la moral i els condicionants socials. És una molt bona novel·la per a gent tranquil·la.

En general, l'obra de Vladimir Nabokov, em resulta envejable, el seu estil i la seva manera d'escriure resulten genials massa cops com per considerar-ho fruit d'inspiració puntual. La creació i el tractament dels personatges, gairebé sempre amb un punt de crueltat, destil·la un mètode concís i treballat, un perfeccionisme en el plantejament de cada una de les seves novel·les. Per trobar quelcom negatiu, és cert que hi ha un grau de prepotència en les seves dues obres magnes: La Dàdiva i Ada o l'ardor, un intent d'emular a Chejov, que era un clar referent seu i de qui en parla en més d'una ocasió, com faré jo en un altre article d'aquesta Biblioteca. Però Nabokov té un estil propi i ho enfoca tot des d'un punt de vista molt particular que el converteix en un autor únic. Atrevit, mordaç i sobretot minuciós i conscienciós, llegir a Nabokov em sembla obligatori.

Nota: m'ha estat molt difícil trobar imatges d'edicions en català, per això moltes són d'edicions en castella. A més, queda pendent "La vertadera vida de Sebastian Knight".