Zas, patam, flish

2018-06-21

Zas. Patam. Flish.

Ho he fet.

Nàusees, terribles. Ja em van advertir. Sense poder aixecar-me encara, vomito sorollosament sobre el terra, només bilis, porto quaranta-vuit hores en dejuni, el temps requerit.

Mal de cap, horrible. Ja em van advertir. Quan ja no em queda res per vomitar, la templa sembla esclatar-me i em cobreixo el cap amb les mans en un acte reflex, caic al terra, potser sobre el vòmit, no ho sé.

Desorientació, espantosa. Ja em van advertir. Quan aconsegueixo desfer-me del mal de cap i m'alço, no sé qui sóc, on sóc, què hi faig aquí sigui on sigui aquest aquí. M'envaeix per uns instants la sensació d'haver-ho perdut tot, d'haver caigut en un abisme, d'estar a punt de ser trepitjat per un peu gegant.

Segueixo els passos apresos: tanco els ulls, em mantinc dempeus, respiro profundament i pausat i cerco quelcom a la memòria: un ancoratge. Necessito ancoratge. Però quin? M'arriben unes notes musicals, una melodia senzilla que va cobrant forma i prenent sentit. Sí, la cançó, aquest és el meu ancoratge. I des d'aquí comencen a sortir, com arpons, com potes de pop, altres records. Mica en mica el meu cervell es va situant: d'on vinc, com he arribat fins aquí, perquè, qui. Obro els ulls.

Estic en una sala gran d'una casa gran, senyorial, victoriana. Alguna de les seus del Règim, sens dubte. Sí, Londres ja no existeix. Porto el biovestit, l'únic que pot viatjar amb mi ha de ser biològic. En algun dels vestits he de tenir, efectivament aquí està, l'embolcall de bioplàstic amb les pastilles. Me'n prenc una. Sempre m'ha costat empassar sense aigua i més ara, amb la boca tan seca. Aigua. Exacte, el següent pas es trobar aigua, el meu cos s'ha descompost i tornat a composar i el que més es perd en aquest trànsit és líquid. Abans, emperò, he de comprovar que la casa és buida. El biovestit porta incorporada una biomotxilla i, dins, aquí estan, les aranyes. Les trec amb compte de l'envàs de carboni i les deixo al terra. Al principi els aràcnids es mostren desorientat, com m'ha passat a mi, després es posen a treballar. Sis aranyes que recorreran la casa i enviaran senyals de tot el que trobin al biovestit que, alhora, traçarà un mapa que podré veure mentalment. Haurien de ser set aranyes, però una a mort durant el trànist, ja em van advertir.

Tot segons el previst. Necessito que les coses siguin previsibles ara mateix. No hi ha ningú, la humanitat ha quedat pràcticament extingida per aquestes dates. Les aranyes van enviant les senyals, la casa és deserta. Jo vinc dels primers quilòmetres del desastre, del camí que porta a un forat sense fons que tothom veia a venir, però plaf, hi vam caure de ple. M'he preparat per això, estic llest, sóc llest. Casi un any d'entrenament exhaustiu per a un viatge únic que ha de durar el mínim possible. Cents de viatges al passat per canviar el futur i resulta que havíem de viatjar al futur per canviar el passat. La màgia de les paradoxes temporals. He de trobar l'estudi, allà el tinc, a la planta baixa, al costat de la biblioteca.

La casa, o hauria de dir mansió, és enorme, majestuosa. Es manté neta i no hi ha restes de pols, fa poc que algú ha netejat. És curiós, penso creuant el llarg passadís, que algú perdi el temps netejant quan el món s'està acabant. Les pares estan decorades amb un paper color verd matís amb lliris en relleu d'un verd més clar, el terra està cobert de moqueta d'un color tirant a grana. Hi ha mobles amb objectes decoratius inútils cada dos o tres metres i portes que no tinc perquè obrir cada cinc o sis metres, a ambdós costats del passadís. M'aturo en un moble bar que hi ha en un espai més ample del corredor i em bec una ampolla sencera d'aigua d'un glop, després d'haver-ne comprovat la potabilitat. Al final, o gairebé, la penúltima porta, és l'estudi. La meva tasca és fàcil: trobar els arxius de la Resistència i enviar-los. Segons tots els càlculs, aquest casalot és l'últim bastió del Règim, on es troba tot. Hi ha també quelcom paradoxal en això, però no he vingut a qüestionar res. Malgrat tot, destruir la Resistència quan va ser el Règim qui va acabar amb el món, resulta una contradicció a tenir en compte. Els meus mestres ja m'ho van explicar, no he aconseguit entendre-ho bé, però no he vingut a qüestionar res. Fa setanta anys, quan jo sóc un nen, es produeixen un seguit de revolucions en cadena als països subdesenvolupats, recolzats per l'autodenominada Resistència al Capitalisme, un moviment dels països desenvolupats. La injustícia de la immigració i les desigualtats com a motors. Una injustícia necessària per l'equilibri, van dir. I jo m'ho vaig creure, no estic aquí per qüestionar res. Degut a això, els països occidentals, gairebé tota Europa, els Estats Units, Canadà, els poderosos, van començar a establir un sèrie de mesures cada cop més tancades, més agressives, fins que es va instaurar el Règim. Ells no van posar-li aquest nom, li van posar Pacte de Szolnok, ciutat hongaresa on es va celebrar la cima dels 8. Després van venir les guerres, els amagatalls, la creació de Ciutats-Estat, els canvis als mapes. La gent abandonava casa seva davant les invasions d'hordes violentes, autòctones i estrangeres, el capitalisme moria ofegat a la seva piscina. La creació de les noves ciutats, autèntics búnquers, va contenir durant un temps els embats, però res dura eternament i totes les bales acaben caient si no troben un blanc. Això és collita meva, m'ho van explicar d'una altra manera.

Entro a l'estudi, hi ha una taula antiga amb un ordinador molt més avançat que els que he vist mai. Una pantalla panoràmica apagada sembla que em saluda. A la meva memòria hi ha la clau d'accés. L'encenc.

T'estàs preguntant com és possible que sàpigues la clau d'accés d'un ordinador que, d'on tu vens, encara no existeix. Correcte?

Faig un bot que em fa llençar un gerro, segurament molt valuós, al terra i es trenca en quatre trossos casi perfectes, com si ja hagués caigut altres vegades i sàpigues per on trencar-se. Les aranyes no m'han avisat, segons elles no hi hauria d'haver ningú. Veig el cap d'un home assegut en una butaca, donant-me l'esquena. La seva veu em resulta familiar.

Les aranyes no m'han detectat perquè m'han reconegut, igual que et reconeixen a tu.

- Com...? -no acabo de formular la pregunta, recordo la bioarma que porto, la trec ràpidament, com em van ensenyar, i apunto a la butaca.

I t'has preguntat un munt de cops per què et van triar a tu, precisament, entre tots els candidats. De fet, podríem dir que gairebé et van venir a buscar. ¿Correcte?

D'això no em van advertir. Estic espantat. Si trobava alguna forma de vida humana al futur havia de matar-la abans que em veiés, però ja m'ha vist. O només m'ha sentit entrar ara, a l'aguait, alertat per la presència de les aranyes.

- Qui ets? Què hi fas, aquí? -pregunto, nerviós.

- El mateix que tu -respon, calmat.

Aquest to, aquest timbre de veu. Jo el conec.

Si em giro, promets no disparar?

- D'acord -dic, inexplicablement terroritzat-, gira't amb les mans al clatell.

- Ho faré lentament.

Lentament, la butaca fa mitja volta sobre ella mateixa i davant meu apareix...

No és possible.

És clar que ho és.

Ets jo?

- O tu ets jo, depèn de com es miri.

Ara ja no tinc només por, ara també tinc la sensació de formar part d'una al·lucinació increïble, completa i perfecta. Si fos un somni provocat pel viatge tindria distorsions, no hi hauria tants detalls. La pastilla, penso, és un al·lucinogen, m'han enganyat.

Amb quina rapidesa t'ho estàs qüestionant tot, veritat? -diu l'altre jo a la butaca. Amb el mateix biovestit, el mateix pentinat, tot exactament igual- Oh, espera: tu no estàs aquí per qüestionar-te res, correcte?

Deixa anar un somriure burleta. No he deixat d'apuntar-lo, encara que el pols em tremola tant que si encertés seria per atzar. Si fos una al·lucinació provocada per una pastilla tindria efectes secundaris: sensació d'eufòria, de tristor, d'ira, de benestar o desubicació. Però només tinc por.

No, no és la pastilla -diu ell com si em llegís el pensament-. I no, no t'estic llegint el pensament, soc tu o tu ets jo de manera que quan vaig ser al teu lloc vaig pensar exactament el que tu penses ara.

- Al meu lloc?

- És clar, mira que sóc ximple. Estic aquí, de manera que primer vaig haver de venir, pensar que trobaria l'arxiu de la Resistència i que el podria enviar. Però em va passar el mateix que a tu, quan vaig arribar, jo ja hi era.

No, no ho entenc, jo no...

- Hauries de deixar d'apuntar-me amb la bioarma, és desagradable parlar amb això mirant-te. I em comencen a fer mal els braços, aquí dalt.

- No deixaré d'apuntar fins que...

- Fins que et sentis segur. Clar, clar, me n'oblidava. Veuràs, evidentment no és el primer cop que fas aquest viatge en el temps cap al futur.

- Sí que és el meu primer viatge!

- No, no l'és. Vas viatjar aquí abans i, per això jo, o sigui tu, ja hi ets. Però quan jo, o sigui tu, vaig arribar, ja hi havia un altre jo, o sigui un altre tu que a més a més em va explicar el que jo t'estic explicant ara, de forma que ja hi havia hagut un altre tu abans, i un altre i un altre i... Em segueixes?

- A on?

- Que si m'entens, home. Com puc ser tan ruc?

- T'equivoques, aquest és el meu primer viatge.

I aleshores m'ho explica tot de mi. M'explica la meva vida i els meus records i emocions en un relat durant el qual oblido a què he vingut, oblido els aprenentatges que durant un any intensiu em van fer sentir especials, s'esborren de la meva memòria tots els judicis que he anat tenint i conservant. Abaixo l'arma mentre l'escolto parlar de mi, dels meus festeigs, dels meus sentiments en determinades situacions, dels meus secrets, de les meves mentides, dels meus errors i dels meus encerts. Del meu recorregut fins arribar, exactament, a on som ara, on sóc ara.

Per això tu i només tu tens la contrasenya de l'ordinador, perquè ja has estat aquí. Heus aquí perquè et van venir a buscar. Segueixes dubtant?

Ja no puc dubtar. M'assec a l'escriptori. A la pantalla panoràmica ara encesa un requadre em demana des de fa estona una clau d'accés.

I ara, què? -pregunto, desanimat.

Doncs has d'introduir la contrasenya i enviar les dades al teu present. Així jo podré tornar.

- I què passa amb mi?

- T'hauràs de quedar aquí fins que tornis i repetir l'operació.

- Però això no té cap mena de sentit! - exclamo, ofès per la idea de passar no sé quant de temps en aquest futur.

Viatjar al futur per canviar el passat té cap sentit? És clar que no, per això estem tancats en aquest estúpid bucle. Però no pateixis, en realitat no passa ni un dia. De fet, immediatament després que jo hagi marxat, apareixerà un nou tu. Tardaràs uns minuts en entrar a l'estudi. Sempre tornes al mateix moment.

- Alguna vegada has provat de trencar aquest cicle?

- Sí, jo mateix. No serveix per a res. T'he deixat una llista amb les coses que he tingut temps de provar, acumulades a les coses que han provat els teus jo anteriors. Com tots tenim la mateixa lletra i escrivim amb el mateix bolígraf i a més passen només uns minuts entre l'un i l'altre que en realitat no són minuts ja que si no el dia avançaria de forma simplement es produeix alguna mena de flexió en l'espai-temps i tornes enrere quan jo me'n vaig, no hi ha manera de saber quants de nosaltres hem escrit a la llista. Bé, un embolic tot. Apa, escriu la contrasenya.

- Quan tornis, podràs dir-los que s'estan equivocant enviant-me aquí? Això potser ho solucionaria.

- Ja ho has intentat, és a la llista. El problema és que torno a un passat alternatiu. Frustrant, oi?

- Correcte -responc-, és frustrant.

Sense saber exactament per què, introdueixo la contrasenya, entro als arxius que m'indica el meu altre jo que són i els envio al passat. Per alguna raó les dades poden viatjar en el temps, també. Davant meu, jo desaparec. Em quedo una estona perplex fins que sento uns sorolls que venen de l'altre costat de la casa:

Zas. Patam. Flish.

I tot seguit el so d'algú vomitant sobre les rajoles. Ja em van advertir.